5 / 05 / 15

ENTREVISTA – Cristina Garcia, actriu cofundadora de Campi Qui Pugui: “No renunciem a cap oportunitat. Ens hi tirem de cap!”

Són joves. Van néixer a corre-cuita el 2007, es van consolidar el 2012 i el 2013 van fer el salt internacional. Ara acaben de guanyar el Drac d’Or dels espectadors al Millor espectacle al carrer de la Fira de Titelles de Lleida per ‘Rats!’, un muntatge itinerant protagonitzat per unes simpàtiques rates gegants que segueixen un graller alt com un sant Pau. Campi Qui Pugui els dóna el nom i és també l’eslògan que els empeny a aprofitar tot allò que els arribi.

-Què significa per vosaltres haver guanyat el Premi al millor espectacle de carrer de la Fira de Titelles de Lleida?

Un reconeixement a la feina i l’esforç diaris, a la passió pel què fem, que al cap i a la fi són hores i hores de furgoneta, de pensar, d’oficina… Totes aquestes feines que envolten la professió i que la fan tan dura. Amb aquest premi, un jurat que no ens coneix, ens afirma que anem pel bon camí i que els esforços valen la pena. És una empenta per continuar i és fantàstic!

-A més a més, us el donen a casa… Sou de Lleida!

És el nostre primer premi com a companyia i el rebem a Lleida! No ens ho esperàvem gens. Sempre penses que a fora són millors. Tenim tendència a menysprear-nos… i no estem tan allunyats del que veiem que està bé! Que això t’ho diguin a casa, davant de la gent que ens coneix, és molt emocionant.

-Les ‘Rats!’ us estan portant moltes alegries… Quines reaccions tenen els nens i nenes?

Ens donen les alegries més grans! Hi ha tot tipus de reaccions, segons la personalitat de cada nen. Això és una de les coses xules d’aquest espectacle, que no hi ha una reacció unànime. Els qui tenen por ens segueixen des de la distància durant 5 minuts i veuen les entremaliadures que ells també voldrien fer. Tenen una mica de por i no volen apropar-se, però tampoc volen marxar. Alguna cosa els enganxa! En general, però, la reacció és de riure de seguida i voler-los tocar o abraçar.

-Quin recorregut han tingut les ‘Rats!’?

Van néixer l’agost del 2014 i les vam estrenar a l’octubre. Pel mig vam estar fent assajos amb públic i actuacions gratuïtes per provar els diferents personatges i les seves accions. Les vam dur al Festival international de théâtre de rue d’Aurillac (França) i també a la Fira de teatre infantil i juvenil de les Illes Balears (FIET) que se celebra a Vilafranca de Bonany.

-Us heu trobat amb la dificultat de ser programats a les fires catalanes, però en canvi heu fet importants bolos a l’estranger, oi?

De la mateixa manera que les companyies pensem que els espectacles de fora són millors, també els passa això als programadors, les institucions, els festival, la gent… Quan ets una companyia relativament nova vas fent camí, però fins que no estàs consolidat costa que et donin valor a casa teva. Però bé, a l’estranger passa el mateix! I com que aquest espectacle és molt visual i sense text, ens obre portes. Vam començar per la Freiburg International Kulturboerse d’Alemanya i allà ens van contactar molts festivals. D’aquí vam aconseguir el contacte d’Austràlia i això ha estat el detonant que ha fet que les institucions d’aquí vegin que som joves, però que ens esforcem molt per fer un producte bo i que funciona… Anunciar que anàvem a Austràlia també ens ha disparat als mitjans i permès tancar confirmacions d’aquí. En un sol any haurem fet quasi totes les fires catalanes: La Mostra d’Igualada, la Fira de Titelles de Lleida, el Festival Al Carrer de Viladecans i el FIET de Vilafranca de Bonany.

-D’on ve el nom de ‘Campi Qui Pugui’?

Dels inicis, sempre ens ha anat venint tot així. Altres companyies ens demanaven al Jordi Pedrós i a mi que els substituíssim, així ràpid de “perdidos al río”. Teníem feeling a escena i fèiem un conta-contes senzillet. Primer fèiem suplències, però vam acabar tenint un espectacle: ‘Un viatge de contes’, que encara continuem representant. Fa dues setmanes el vam portar a Perpinyà!

Així doncs, tot ve de la primera proposta que ens van fer, quan no érem ni companyia i vam haver de córrer com bojos. Aquesta és la nostra manera de no renunciar a cap oportunitat, de tirar-nos de cap, d’arriscar-nos! Per exemple, per actuar en una fira a l’estranger hem de pagar-nos-ho tot i tampoc saps quin bolos et vindran després… Però aquesta fe cega realment ens ha funcionat.

-Si la situació del teatre familiar ja és delicada, sumar-hi fer-ho al carrer… Com ho porteu?

L’espectacle al carrer no dóna beneficis com el de sala perquè no hi ha taquilla. Costa més programar-lo, no pel preu, sinó perquè no recuperes els diners. Però, d’altra banda, té una funció social d’apropar el teatre a tot tipus de públic, persones de realitats i classes socials diferents. Això fa que sigui indispensable, motiu pel qual, tot i el moment de crisi, ha aconseguit subsistir.

Però aquí, per desgràcia, ha quedat reduït a festes majors… Si no apropes el teatre a la gent, com vols que la gent vagi al teatre? I també ha quedat en un segon pla, com si els qui el fem no fóssim prou actors o artistes.

Afortunadament, hi ha països on organitzen molts festivals de teatre de carrer… Es cuida i, per sort, a Catalunya hi ha moltes companyies que s’hi dediquen i n’han fet un focus de referència. Per això han pogut passar la crisi i, sobretot, han creat la marca de “teatre de carrer”, que és important i ajuda! S’ha fet molta feina i ens ho posen a tots mes fàcil.

-Parlem del futur. Esteu treballant ja en un nou espectacle! Ens en podeu fer 5 cèntims?

Sí, és clar! Es titula ‘Manneken’s Pis’ (s’inspira en el famós Menneke Pis de Brussel·les) i és una mica diferent al que hem fet fins ara. No és itinerant, sinó fix. És una font que, a banda de fer pipí, li passen coses que li podrien passar a una estàtua, com per exemple la típica cagada de colom. Tracta amb humor la inauguració d’una font i tots els problemes amb què es pot trobar per seguir brillant com el primer dia. També hem buscat que hi hagi interacció amb el públic. L’estrenarem cap al setembre.

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This