Les Bianchis acaben de guanyar el Premi al millor espectacle de La Mostra d’Igualada per ‘Les Supertietes’. És un d’aquells guardons que fan especial il·lusió, ja que els decideix el públic. Parlem amb la companyia per saber què significa per a elles i quins plans de futur tenen.

-Per què creieu que ‘Les Supertietes’ agrada tant al públic?

Pel ganxo que té el teatre familiar. Ja en començar volíem trobar dues línies: una per als nens i una per als adults per tal que no només els nens, sinó també el pare, la mare, la tieta… tothom hi pogués entrar i quedar-hi atrapat.

També pot ser que agradi perquè ens prenem el teatre infantil com el que fem per adults, perquè les actrius ens ho passem bé fent-lo i perquè els contes de l’Empar Moliner tenen un punt gamberro. De fet, els contes també són per a tots els públics, ja que el pare i la mare poden llegir segones línies que el nen encara no entén. Això fa que també s’enganxin i gaudeixin de l’espectacle.

-Què fareu amb els 1.200 euros que us atorgarà la Fundació Catalunya – La Pedrera com a premi del guardó?

Invertir-los en la companyia i els futurs espectacles per tal de fer el que més ens agrada: teatre. Tenim moltes ganes de crear!

-Aquest és el vostre segon espectacle, després de ‘La filla del senyor Bianchi’ que, com ‘Les Supertietes’, s’inspira en un recull de contes. Els proper treball partirà també de narracions curtes?

De moment estem explotant ‘Les Supertietes’. Fa un any que el vam estrenar i li volem treure el màxim rendiment.

Estem pensant en fer un adult i dos familiars més… però encara no podem avançar res, està tot a les beceroles. Els infantils tant poden ser a partir de contes com d’un tema, i el d’adults seria de creació. A la companyia som tres actrius, la dramaturga i la directora i, si bé cadascuna hem fet muntatges per adults, aquest seria el nostre primer treball per aquest públic com a Les Bianchis.

-Per què vau escollir fer teatre familiar?

Vam decidir fer ‘La filla del senyor Bianchi’ perquè volíem fer teatre per escoles, tant per divertir-nos com per guanyar uns diners extres… i el resultat va ser que ens ho vam passar molt bé! Tot l’equip venia del teatre per adults –hem actuat al TNC, al Romea, etc.–  i d’aquí les dues línies per fer un teatre en què els nens s’ho passin bé i agradi a tothom, també a nosaltres.

-A quines edats concretes per nens us adreceu?

L’espectacle és a partir de 4 anys i fins a 9-10 anys. Després entres en una franja en què potser ja no els interessa tant, però passada aquesta edat torna a enganxar a tothom. És molt per a tots els públics. 

-Què us aporten els espectadors-nens que no us donen els adults?

El primer escolar de ‘Les Supertietes’ va ser un bolo a L’Hospitalet. Havíem fet moltes funcions per a públic familiar i va ser preciós veure com reaccionaven tots junts a les coses al 100%!

Ens agraden els nens perquè tenen llibertat i nosaltres també ens sentim més lliures. Fem teatre com el d’adults però ens prenem també aquesta llibertat de ser nenes, de jugar, que és l’essència del teatre. Els nens ho capten i ho expressen. És del públic més estricte que hi ha! Si li agrada bé, però si no, et pot enfonsar l’espectacle. Volen participar, segueixen l’obra fins al final, s’identifiquen amb tu…

I sobre això de la llibertat, la figura de la tieta ens n’ha donat molta. Cap de nosaltres som mares i això de tenir nebots és xulo. La tieta pot fer moltes coses sense la responsabilitat del pare o la mare.

-Vau néixer a finals del 2012 com a Brif Braf Bruf. Per què us vau canviar el nom?

En fer el primer espectacle ‘La filla del senyor Bianchi’, creat a partir de Contes per telèfon de Gianni Rodari, buscàvem un nom per a la companyia. Com que el nostre conte preferit de Rodari era Brif Braf Bruf vam decidir dir-nos així, però el nostre entorn ens deia sempre Les Bianchis i vam decidir canviar-ho. I ara ens diuen Les Supertietes! (riu) Però no pot ser que a cada espectacle ens canviem el nom. Ens direm Les Bianchis!