Avui conversem amb en Jordi Palet per descobrir quins secrets amaga a l’hora d’escriure obres teatrals. Amb més de trenta espectacles estrenats, entre textos i direccions, i una obra publicada i no estrenada, DE SUCRE (premi ASSITEJ 2020), és dramaturg, director i té una llarga experiència com a narrador oral. També és membre de la companyia Farrés Brothers i professor de l’Institut del Teatre.  Som-hi! 

Explica’ns una mica, Jordi, quin és el camí que et va portar a la dramatúrgia. 

Quan ets adolescent i tens inquietud creativa, no t’importa gaire la manera en com es manifesti. Amb això vull dir que a mi m’agradava molt pintar i dibuixar, però també escriure, fer música… Recordo que a casa hi havia un piano – perquè alguns dels meus germans eren músics, i –Oh! Com gaudia ‘aporrejant-lo’…!  També m’agradava ballar a l’esbart o fer teatre al grup amateur del meu poble, Ullastrell, i un llarg etcètera de coses. En resum, podríem dir que era una mica tastaolletes (o molt!).

Després va arribar el moment d’escollir si volia estudiar alguna cosa. Un fet essencial va ser tenir la immensa sort de comptar sempre amb el suport dels de casa, a canvi de treballar unes hores a la botiga familiar. -M’agrada escriure, però…Què faig? Filologia? No era ben bé el que buscava. Teatre? Ni se m’havia acudit la possibilitat! Rumiant i divagant vaig anar a parar a Belles Arts.

Cap a segon o tercer curs vaig entendre que, tot i que m’ho passava bé, allò no era el que a mi realment m’agradava, però sí que vaig notar que el teatre tenia alguna cosa que em cridava especialment l’atenció: tenia “directe”, tenia “present”, havia d’anar per aquí.

I després va arribar un fet totalment fortuït. Per poder fer la llicenciatura demanava pròrrogues de la Prestació Social Substitutòria (permís per no fer la mili, perquè ens entenguem) i degut a aquesta prestació, em va quedar un any lliure en acabar la carrera. Vaig dir, –Va! Provaré sort! A veure si a l’Institut del Teatre m’agafen per fer Direcció i Dramatúrgia. I gràcies a això, al permís per no fer la mili, vaig iniciar-me en el món de la dramatúrgia. (I, per acabar-ho d’adobar, el servei militar es va abolir!).

 

En conclusió, primer vaig tenir una formació en llenguatge  visual i, després, va entrar la paraula.

I va ser a l’Institut què et vas aproximar al món dels titelles?

Exactament. A mi ja m’agradaven els titelles, quan era petit, n’havia gaudit molt com a espectador (amb els Estaquirots, l’Estenedor, els Babi,..) Però va ser a l’Institut quan vaig conèixer a l’Alfred Casas, a qui considero un mestre i mentor, que em va transmetre aquesta vocació pels titelles. A més a més, va ser ell qui em va posar en contacte amb els Farrés Brothers. Que… Aviat és dit, però ara ja fa més de dues dècades que treballem plegats!

 

 

Paral·lelament, he anat bifurcant-me treballant amb altres companyies i així ha estat com, pas a pas, m’he anat especialitzant en el món de la dramatúrgia.

I la teva dramatúrgia, com la definiries en línies generals?

Uf, quina pregunta… Començaria dient que quasi mai la faig sol, ja que m’agrada tenir en compte les idees i propostes de les persones amb qui treballo. Perquè el teatre és, sobretot, una feina d’equip.

Després, m’agrada oferir al públic històries diferents, amb diferents capes de lectura, perquè cadascú pugui fer el seu ‘viatge’. Si l’espectacle té suficients estímuls visuals, és perfectament apte per a totes les edats i, aleshores, tothom en pot ser espectador i gaudir-ho a la seva manera! La paraula acompanya aquests estímuls.

I en últim lloc, però no menys important, sempre procuro que hi hagi un punt d’estilització en el llenguatge. És a dir, m’agrada cuidar les paraules, triar-les ben triades, tal i com la meva padrina triava les carxofes. Per exemple, si tenim la paraula “aclucar”, que és tan bonica i específica, per què diem “tancar els ulls”?

Així, no necessites pensar en un públic determinat o un tipus d’espectador en concret a l’hora d’escriure, veritat?

Correcte, no penso en un públic específic. Sempre busco que sigui alguna cosa que m’interessi a mi explicar, que sigui quelcom que m’hagi encuriosit o emocionat i que vulgui compartir. No tinc temes recurrents, tot i que és cert que sempre hi ha cosetes que es van repetint.

Quin seria un d’aquests temes més freqüents?

M’agrada molt plantejar-me si un infant pot entendre, des de la seva mirada, el món dels adults. La memòria de la meva mirada, la de quan era petit, sempre hi és. I, tot i que ara tinc cinquanta anys, sempre em plantejo que difícil és comprendre el món… Les coses misterioses, les que no tenen explicació, em criden especialment l’atenció. I, si t’ho pares a pensar, res en té, d’explicació!

El dramaturg està present en tot el procés de creació?

Bé, això pot variar en funció de cada projecte. Però el més bonic de tot, és poder crear un zig-zag, que en la fase prèvia, la de l’escriptura, l’espectacle vagi creixent i, després, amb l’ajuda de la direcció, tot es posi en ordre quan l’obra ‘s’aixeca’ a l’escenari.

Podríem dir que l’escriptura és un punt de partida que fa de base i a mesura que es va assajant, es va modificant fins al dia de l’estrena. En acabat, l’únic que li falta és rodar i rodar!

 

El teatre té un gran avantatge…

Totalment, sempre està viu!

I a banda de dramaturg també et podem veure dalt de l’escenari.

Sí! Aquests dies actuo, juntament amb el músic Toni Ubach, al Teatre Tantarantana de Barcelona amb l’espectacle Murmut.  És una peça poètica, que barreja teatre d’objectes, text i música i que reflexiona sobre com estem tots a la intempèrie encara que busquem sempre la seguretat. Hi som fins al dia 10 de març!

I una altra faceta que podríem destacar és que encara guardes vincle amb l’Institut del Teatre, oi?

És una part que considero interessant, ja que em brinda l’oportunitat d’estar en un procés de constant aprenentatge perquè estic en contacte amb les noves generacions, mantenir-me al dia de les noves tècniques, etcètera. Concretament, faig classes de llenguatge visual i d’interpretació amb titelles, és molt bonic posar-te en aquest pla i veure com als alumnes se’ls desperta inquietud per una disciplina que jo estimo tant.

Per finalitzar, hi ha algunes fites destacades per aquest 2024?

És un any bonic. Per exemple, a Mostra Igualada em fa una il·lusió immensa que s’hi puguin trobar programats quatre espectacles amb els que he tingut el plaer de treballar: Frederick, de la Cia. Teatre al Detall; Com els Pingüinsde de la Cia. La Bleda, Mon Pare Cremava Pedres de la Cia. Tian Gombau i Dins el cau del Tabalet, de Farrés Brothers i Cia.

 

 

Aquest últim em produeix una alegria especial! Ja que, com hem comentat, soc membre de Farrés brothers i Cia. i m’encanta que un espectacle tan petit tingui tan bona acceptació.

De fet, la setmana passada vau rebre un premi FETEN!

Sí! El Premi FETEN al millor espectacle de petit format, per MADRIGUERA, que és com hem traduït al Tabalet. Els que ens dediquem al teatre infantil o a llenguatges minoritaris com els titelles o el teatre d’objectes, tenim assumit que treballem a la perifèria. El reconeixement del públic sempre hi acostuma a ser, per l’empatia que genera la proximitat, la cosa petita, lo juganer. Però de tant en tant també s’agraeix rebre reconeixements ‘grossos’ com un premi FETEN. És una manera d’eixamplar aquesta perifèria. Però vaja, també tenim la impressió que seguirem picant pedra fins al final.