5 / 11 / 18

El teatre i la mort: una bona excusa per tractar en família un tema tabú

La festa de Tots Sants, la caiguda de les fulles, un arbre sec, una mascota que mor o, evidentment, una obra de teatre. Qualsevol excusa és bona per tractar amb els infants un tema que lluny de tractar amb naturalitat, ens costa d’afrontar: la mort. Les persones expertes en psicologia infantil insisteixen: cal treballar la mort amb les criatures des que són ben petites, tant a l’escola com a casa. Però és cert que molts cops, mares i pares no saben ni com traure el tema ni què dir. El teatre, com sempre, és una gran forma de tractar els temes que ens importen amb els nens i nenes. I hi ha molts espectacles que, de forma directa o tangencial, ens posen en safata una oportunitat per parlar amb els nostres fills i filles de la mort. Però, un cop tenim l’excusa… què és important que deixem clar? Hi ha una millor edat per parlar-ne que una altra? Cal tenir en compte l’edat a l’hora de transmetre determinats missatges? Pot ser que arribem tard?

La psicòloga infantil Rosa Jové ens ha donat algunes pautes per parlar de la mort amb els infants que val la pena tenir en compte:

  • Mai és tard per parlar-ne, però quan abans, millor.

En l’entorn en què viuen els nens i nenes actualment, és molt difícil que no tinguin una idea de la mort als 10 anys. Tard o d’hora, veuen una pel·lícula, un informatiu, senten una notícia o en parlen amb els amics i amigues de l’escola. Entenen el concepte, però el que subratlla Jové és que és important que quan es trobin amb una mort propera que hagin d’afrontar, n’hagin parlat en família. I això mai se sap quan arriba. Si esperem, «potser quan necessitem explicar-li que algú proper ha mort, no sap què significa això». Diu la Rosa Jové. Per això, és important aprofitar qualsevol element per explicar el cicle de la vida, que inclou -inevitablement- la mort.

  • Les edats són importants i determinen el missatge.

    ABANS DELS 2 ANYS. És més complicat parlar-ne, però es pot començar a introduir que tot ésser viu mor observant la vida i la mort de les plantes, de petits animals que hi hagi a casa, etc. Molts cops a les escoles tracten el tema observant la natura, la caiguda de les fulles a la tardor o fent hort, per exemple.

    ENTRE ELS 3 I ELS 5 ANYS. Ja comencen a parlar i tractar el tema és més fàcil. El missatge ha de ser adaptat al seu llenguatge i a la seva forma de relacionar-se amb el món. En aquesta fase, tot el que no es veu, no existeix, per això, els jocs com fet i amagar o tapar una cosa per fer-la aparèixer després van molt bé per a que descobreixin que pot haver coses que no es vegin però que hi són. És en aquesta edat quan més pateixen amb les separacions perquè encara no assumeixen que la persona que marxa i el deixa, després pot tornar. «Per això, poden estar més afectats si ha desaparegut el seu osset de peluix que si ha mort la padrina», explica Jové. Però igualment és important parlar de la mort com a part de la vida. Espectacles com el nou de la Companyia del Príncep Totilau, Mare Terra, que parlen de l’origen de la vida i que en la història tracten la desaparició dels dinosaures, pot ser una bona opció per traure el tema. També Loops, d’Engruna Teatre, parla dels cicles vitals i de com sempre hi ha coses que acaben i d’altres que comencen. Altres espectacles porten la mort a escena de forma més anecdòtica, però els contes sempre són bones excuses per preguntar després de l’obra. La Rateta, de Campi Qui Pugui, no té la mort com a tema central, però al final, el gat es cruspeix la rateta i això, dona per moltes converses.

    ENTRE ELS 6 I ELS 8 ANYS. La mort és un personatge per als infants d’aquestes edats. És com un fantasma, com un monstre que s’emporta a la gent. La Rosa Jové explica que «en aquesta fase fan preguntes molt «lletges» que poden semblar fins i tot truculentes, com quan tarda en podrir-se el cos del padrí que s’ha mort, o si té fred, o si cal portar-li menjar, si fa pudor…» Les respostes, segons Jové, han de ser clares. No s’ha de fugir de la conversa, per molt estranya que sigui. Cal deixar clar que quan morim, deixem de necessitar tot el que cal per estar vius. Perquè la mort implica precisament això, deixar de viure. Per això, no cal ni menjar, ni abric. També cal subratllar el concepte d’irreversibilitat. Quan algú mor, no torna. Per aquestes edats hi ha molts espectacles que donen peu a parlar de la mort. La casa del abuelo, de La Rous, explica com el protagonista es va apagant fins que el seu cos deixa de funcionar i com els éssers estimats el recorden després de mort. Adéu, Peter Pan, de Festuc Teatre, també tracta aquest tema de forma molt propera. Estrella, de Marie de Jongh, parla de com afrontar una pèrdua inesperada. O El cel de la Jojo, d’Inspira Teatre, que tracta la mort i la vellesa veient el cicle de la vida en una granja. O Laika, de Xirriquiteula Teatre, amb el comiat de la gosseta Laika com a fil que es pot estirar per tractar la mort amb els infants. I n’hi ha d’altres, que no tenen com a tema central la mort, però que també la tracten, com El col·leccionista de pors, de L’Estenedor Teatre en què el nen protagonista va afrontar les diferents pors entre les quals està la mort. També a través de la música es pot parlar de la mort. Ho fa el Pep López al seu espectacle, El món d’Irene, en què una nena amb sordesa expressa la seva visió del món i de diferents temes que la preocupen, com els conflictes, la riquesa o la mort, entre d’altres.

    ENTRE ELS 8 I ELS 12 ANYS. Ja poden entendre el concepte adult de la mort: final, irreversible i universal. Al voltant dels 10 anys, comprenen què significa que algú es mori i com els pot afectar, «però encara ho veuen com una cosa llunyana per ells, que els hi passa a les persones velles», diu Jové. Papirus, de Xirriquiteula Teatre, una obra que parla de la guerra i de l’amistat, és una bona opció per tractar també el tema de la mort en aquesta edat.

    A PARTIR DELS 13 ANYS. En l’adolescència, el jovent assumeix que també es pot morir. Rosa Jové explica que en aquestes edats mostren un especial interès pels rituals de comiat i que és important que participin de les cerimònies com els enterraments. En aquesta edat han de tenir el concepte de mort ben clar. Si no, alguna cosa ha fallat en l’educació i cal tractar-ho

  • Cal evitar els eufemismes i parlar clar.

Aquí, una llista de frases que hem de deixar d’utilitzar:

“El padrí ha marxat” – Perquè l’infant pot pensar que tornarà.

“La padrina ens ha deixat” – Perquè pot tenir la sensació d’abandonament i fins i tot, culpabilitzar-se.

“La tieta se n’ha anat a un lloc millor” – Perquè l’infant pot pensar que ell també hi vol anar. També dóna peu a sentir-se poc estimat si entén que és millor marxar a un altre lloc que quedar-se amb ell.

“El cosí ara descansa/està tranquil/ha trobat la pau” – Són conceptes que cal evitar per no confondre, els infants no tenen perquè entendre aquesta creença de descans etern.

  • En cas d’haver de parlar d’una mort propera, concreta, hi ha 6 passos a seguir per donar i tractar la notícia, segons Rosa Jové:

    1/ Informar a l’infant quan abans millor del que passa, perquè la pitjor angoixa és la de sentir que les coses canvien al seu voltant i no saber perquè. Això genera molta inseguretat. També és bo informar de les malalties terminals per a que puguin acomiadar-se.

    2/ La persona que dóna la notícia ha de ser algú molt proper. Per molt que costi, una psicòloga no ha de ser qui informa de la mort d’algú proper. El nen o la nena necessitaran poder abraçar algú, fer preguntes, parlar amb una persona que l’entengui. I aquesta persona ha de donar-li seguretat i confiança.

    3/ Cal buscar un lloc tranquil, íntim i que generi confiança. Una consulta o un hospital no són bons llocs per donar males notícies

    4/ El discurs ha de ser breu, directe i adaptat al seu llenguatge. «La mare s’ha mort» és millor que una llarga explicació complexa, per molt que pensem que cal embolicar el missatge. Després, aprofundim en les respostes a les qüestions que plantegi. En aquest sentit, cal deixar clars cinc conceptes: irreversibilitat (les persones que moren no tornen), involuntarietat (no volen morir), no funcionalitat (el cos deixa de funcionar), universalitat (totes les persones es moren en un moment o altre), excepcionalitat (cal tranquil·litzar explicant que per morir-se s’ha d’estar molt greu, per evitar pors futures)

    5/ Donar resposta sempre a les reaccions i les preguntes tant emocionals com cognitives

    6/ Explicar què passa en tot moment (el tanatori, l’enterrament, etc.)

«El sexe ha deixat de ser un tema tabú a les converses familiars, però la mort, no. Ara és molt fàcil que les famílies s’assentin amb els fills i filles per parlar el tema del sexe, dels perills d’internet i les xarxes socials…, però no s’assenten amb ells per parlar de la mort.», assegura Rosa Jové. És bàsic fer-ho. Després de Tots Sants és un bon moment, però no és l’únic. Buscar excuses, com una obra de teatre que tracti el tema, és una eina que funciona, en primer lloc per saber de quina idea parteixen sobre la mort i, després, per aprofundir en tots aquests missatges. Una raó més per anar al teatre en família.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This