El dolç encant de l’Àsia: hem parlat amb quatre companyies catalanes que hi han fet o hi faran estada aquest estiu
Les companyies de teatre familiar i arts de carrer catalanes estan entre les que disposen de més projecció internacional de tot l’Estat, amb una menció especial per a les de les arts de carrer. Aquest és un fet inqüestionable. Hem parlat amb quatre companyies catalanes que aquest estiu han actuat o actuaran les properes setmanes en països asiàtics. Campi Qui Pugui, La Companyia del Príncep Totilau, Xirriquiteula i Tombs Creatius són aquestes quatre companyies catalanes, que aquest estiu afronten l’aventura asiàtica, amb les seves dificultats logístiques i diferències culturals, però amb la satisfacció d’una gran acollida per part dels programadors dels espectacles i del públic. Una presència a l’Àsia que ja havien tingut en el passat les companyies catalanes, però que s’ha intensificat els darrers anys.
Aquest any Tombs Creatius ha debutat a Àsia. De fet, encara hi són. El 18 de juny van enviar cap a Taipei una caixa enorme amb els jocs de l’espectacle-instal·lació -sí, de l’espectacle- Xics del Xurrac, una col·lecció d’enginys de fusta amb els quals hi pot jugar tota mena de públic, basada en conceptes vinculats al món casteller, com ara la cooperació, la força, l’equilibri, la sensibilitat o la companyonia. Després de la caixa –una sola caixa per exigència de l’organització-, hi van viatjar dos membres de la companyia que són els actors i directors de joc de la instal·lació mentre aquesta resta oberta al públic. Des del 4 de juliol i fins el 4 d’agost, els Xics del Xurrac estaran funcionant en el marc del Taipei Children’s Arts Festival.
Amaia Rodrigo, responsable de comunicació de Tombs Creatius manifesta que la companyia està molt satisfeta d’aquesta primera experiència a l’Àsia que, tret d’un petit incident amb la caixa de fusta, que va arribar amb algun desperfecte a Taipei, està valorant molt positivament l’acollida del públic i de l’organització, que ha posat al seu servei tots els mitjans necessaris i més. Rodrigo explica que ha estat complex pel munt de gestions que s’han hagut de fer per resoldre el tema logístic i destacat la meticulositat del organitzadors: “Ens van enviar un full de ruta amb molta antelació, en el qual figurava la graella d’activitats i fins i tot el minutatge -al segon- de la roda de premsa de presentació que es va realitzar, en la qual els periodistes es van mostrar interessadíssims pel món casteller.” Per dur els Xics del Xurrac a Taipei també han hagut d’elaborar uns plafons amb explicacions sobre els valors castellers i la vinculació en cada joc, a més de construir-ne un de nou que completa la col·lecció.
“Sembla que estan fascinats pel tema dels jocs”, diu Rodrigo, que assegura que possiblement aquesta oportunitat de ser a Taipei els la va proporcionar el fet que els programadors del festival asiàtic veiessin els Xics del Xurrac a Firatàrrega. La companyia de Bellpuig confia que sigui una realitat el que els han comentat, que la participació en aquest festival pot ser una porta d’entrada també a Corea del Sud. De fet, la participació en el Taipei Children’s Arts Festival és una aposta de la companyia lleidatana, ja que des de mitjans de juny i fins a finals de setembre, que no tornarà el material en vaixell, han hagut de bloquejar l’espectacle i refusar possibles contractacions en una època que podríem considerar que és temporada alta. Però l’aposta pot sortir bé, ja que el festival sembla interessat en una altra instal·lació de Tombs Creatius, L’estrany viatge del Sr. Tonet.
‘Monsieur Croche’ farà estada a Hong Kong
La Companyia del Príncep Totilau anirà a Àsia per segon cop en la seva trajectòria. Dimecres un camió va recollir els embalums amb l’escenografia i l’atrezzo de l’espectacle Monsieur Croche, que estan viatjant fins a Hong Kong. La companyia de Sant Martí de Tous participarà amb aquesta peça basada en la biografia i l’obra de Claude Debussy a l’International Arts Carnival de la ciutat xinesa, una regió administrativa diferenciada.
Monsieur Croche ja es va veure fa un parell d’anys a Corea del Sud, al Uijeongbu Music Theatre Festival, gràcies a la presència de la companyia com a professionals a Firatàrrega i Marc Hervàs, fundador de Príncep Totilau, explica que l’oportunitat de portar l’espectacle enguany a Hong Kong ha arribat gràcies a un contacte amb els organitzadors fet en la darrera edició de FETEN de Gijón, la fira de referència a l’Estat espanyol pel que fa a arts escèniques familiars. En aquest sentit, Hervàs reivindica la utilitat de les fires: “La gent que hi va està predisposada a veure espectacles i si aquests tenen encaix o no en les seves programacions. Van a comprar. Les fires són vitals, trobo”.
Hervàs reconeix que Monsieur Croche és l’espectacle que es pot distribuir més fàcilment a l’estranger dels del seu repertori: “Combina les titelles, amb el gest i la música, és molt visual i no té text, de manera que és més fàcil dur-lo a tot arreu”. El director de la companyia explica que, de fet, aquest espectacle ja va començar fent un circuit que no era massa convencional, ja que en la seva gènesi ja hi havia la Fundació la Caixa i, per tant, no començaria a exhibir-se en els circuits convencionals pels quals transiten aquestes produccions. Hervàs confessa que la logística no ha estat especialment complexa en aquesta ocasió, tot i que requereix fer un seguit de gestions, i assegura que “és una aventura bonica de viure”.
Pel que fa a la seva experiència a Corea de fa dos anys, en que Monsieur Croche es va veure en un festival de teatre i de música no dedicat específicament a un públic familiar, a Hervàs el va impressionar especialment el nivell cultural del públic que anava a veure els espectacles, sobretot els més menuts: “Al hall de l’auditori hi havia instal·lat permanentment un piano per a que el toqués qui volgués i et podies trobar fàcilment criatures de 8 i 9 anys tocant peces de Chopin. Va ser molt interessant constatar també com, durant tota la funció, els nens i nenes estaven molt atents, es fixaven moltíssim en tot i eren molt disciplinats. De fet, el seu teatre també és un reflex d’això, amb una tradició en el teatre de màscares impressionant. Va ser molt enriquidor.” El director de la companyia assegura que el camí de la internacionalització se l’estan prenent seriosament, de manera que ja han estat presents en alguna fira feta a l’estranger i tenen previst assistir-ne a més per tal de ser presents a les llotges professionals i poder oferir els seus espectacles.
Les aventures coreanes de Campi Qui Pugui
L’experiència coreana també l’han viscut els Campi Qui Pugui (CQP), que ja han estat dues vegades a aquest país, al Chuncheon Puppets Festival i una a la Xina, al Wuzhen Theatre Festival, i el proper mes de setembre tornen a Chuncheon amb el seu nou espectacle, Pigs. La primera experiència, però, l’any 2017, no va estar exempta de sorpreses i un punt de dramatisme. Els lleidatans havien d’actuar de l’11 al 15 d’octubre a Corea i del 19 al 29 a la Xina, on hi havia de presentar Rats!, però durant el viatge la línia aèria va perdre les flight cases (caixes de vol) on hi anava tot el material, de manera que es van trobar a Corea sense les carcasses de rata, ni xanques pel flautista, ni vestuari. Res. En tota l’estada a Corea, malgrat innombrables gestions, va ser impossible localitzar les caixes. L’organització de Chuncheon els va oferir fer un taller de teatre i els CQP van crear una història expressament amb titelles, sobre l’amistat i amb espai per a la participació del públic, que va resultar ser un èxit.
El problema, però, es traslladava a Xina. Sense material l’organització de Wuzhen gairebé cancel·la la participació del grup al festival. Una vegada descartat aquest extrem, els responsables del festival xinès oferien alternatives absolutament descabellades que incloïen xanques i bodypaint. Afortunadament, el material, que s’havia quedat reposant a l’aeroport de Dubai, va aparèixer i va arribar a temps per fer les actuacions contractades a la Xina. Cristina Garcia coincideix amb les companyies anteriors en que la burocràcia –les gestions les fan ells personalment- no és excessivament complexa. En aquest sentit explica que Canadà és un suplici. Respecte l’organització dels festivals xinès i coreà que ells coneixen, només té un retret: “Van sempre a darrera hora i així és molt difícil planificar un viatge tan llarg i en que els bitllets els has d’agafar amb antelació”. La segona experiència a Chuncheon l’any passat, també amb Rats!, va ser molt més plaent que la primera. La companyia es va poder treure l’espina que tenia clavada i ho va gaudir moltíssim. A finals de setembre faran el seu tercer viatge a Corea, amb la seva nova producció, Pigs.
Garcia explica que a Corea del Sud hi ha alguna cosa que es mou en l’àmbit de les arts de carrer: “S’hi estan engegant moltes coses. És una llenguatge artístic que els ha agradat i allà fan les coses molt ràpid, sobretot per imitació. Estan treballant per tal que hi hagi molta creació interna d’arts de carrer, però de moment també importen espectacles.” Respecte el públic i les diferències culturals, la intèrpret lleidatana assegura que canvi una mica depèn de la zona, però diu que “són molt expressius els nens, però també els adults, com si fossin adolescents, és molt divertit. Una cosa sí que ens va impressionar i és que les reaccions són a l’ensems, com coordinats, com una cosa molt unitària i quan estàs actuant ho notes. És una cosa molt curiosa”. Una altra diferència que explica Garcia és que si bé a Corea actuen en espais oberts, a la Xina, tot i que són espectacles de carrer, aquests es fan en zones tancades i molt delimitades, per evitar aglomeracions i que la qüestió es massifiqui i se’ls en vagi de les mans.
El fet d’actuar a Corea o a Xina sembla però que no és un factor decisiu per a aconseguir altres contractacions en aquests països. “Tenen una superfície tant basta, són tan grans, especialment la Xina, que molt possiblement els organitzadors de festivals desconeguin l’existència de molts dels altres festivals que es fan al país, de manera que no hi ha aquest efecte contagi, no hi ha continuïtat”. Cercar aquesta projecció internacional és un altre dels comesos a realitzar si és que es vol sortir a l’estranger. A Campi Qui Pugui els mateixos membres de la companyia fan aquesta feina. A La Companyia del Príncep Totilau compten amb Lorena Benesey, mentre que a Tombs Creatius d’aquest aspecte se n’ocupa Peppe Cannata. Garcia assumeix que, amb les càrregues de feina que van en augment, o l’estructura interna creix o cal comptar amb algú extern si és que s’ha de potenciar aquest aspecte de la distribució internacional.
Parlen els més veterans
La companyia més veterana del país pel que fa a les incursions asiàtiques és, sense dubte, Xirriquiteula. Els badalonins van trepitjar per primera vegada el continent asiàtic el 2008, amb Girafes. La darrera vegada que hi han estat és a principis d’aquest mes, al Shanghai Children’s Theatre, amb una peça meravellosa i multipremiada: Laika. També hi han dut Papirus, a Àsia. de fet, han presentat els seus espectacles a Turquia, Israel, Liban, Síria, Iran, Jordània, Xina, Corea, Japó i Singapur.
Dani Carreras, un dels fundadors de Xirriquiteula, explica que els espectacles no els fan pensant específicament en la internacionalització: “Si veiem que l’espectacle té possibilitats d’anar a d’altres països, mirem de facilitar-ho però evitant bloquejar o pervertir l’obra. En el cas de Laika, per exemple, que acaba de tornar de Xangai, som 4 persones en gira i 500 kg d’escenografia. D’haver-ho parit pensant exclusivament en les gires internacionals segurament parlaríem d’altres xifres. Però també d’un altre espectacle!”. A l’hora de produir Carreras explica que “hi ha un seguit d’aspectes a tenir presents com els mercats, la mida de la furgoneta, el públic receptor... però hem de ser capaços de mantenir l’equilibri entre aquestes i el fet creatiu.”
La qüestió logística sembla que ha de presentar una dificultat considerable. El poc domini de l’anglès poden fer alentir tasques i generar complicacions afegides a gestions i feines simples, diu Carreras: “Els espais i equipaments estan a un bon nivell, però sovint el personal tècnic no té formació o experiència. Els muntatges per tant acostumen a allargar-se molt més del previst. És sorprenent la quantitat de personal que pot haver-hi per un muntatge, perquè aquí estem acostumats a un tècnic de sala solitari que ho fa tot -amb l’ajuda de la companyia!-, o la parella en el millor dels casos, o l’equip de 3 tècnics en comptats espais. Aleshores al·lucines quan et trobes envoltat de fins a 12 tècnics, que aparentment són allà per fer allò que els diguis.”
Les diferències culturals podrien suposar un altre obstacle, però Carreras explica que “amb l’Orient Mitjà -ens en vam enamorar- compartim història i, malgrat les grans diferències, notes certa proximitat. En canvi a la Xina, te n’adones de fins a quin punt arribem a ignorar-nos mútuament les respectives històries i cultures. En el cas de Laika, per exemple, hi havia una gran majoria del públic que confesava no saber-ne res d’aquest fet històric. Ara bé, el públic, si l’espectacle va com toca, s’emociona, riu i plora aquí i a la Xina.”
Les companyies busquen nous horitzons, noves oportunitats per necessitat, assegura Carreras: “La supervivència obliga. A manca de circuit a casa vas a cercar-lo a fora. Per mi, la prova és clara: França és possiblement el més gran generador de companyies i espectacles de carrer. En canvi, coincidim amb poques companyies franceses pel món. Aquesta és la nostra experiència. En canvi sí que en trobem de belgues, danesos, suecs o britànics. Entenc que això passa pel mateix motiu que nosaltres: el circuit propi és insuficient.” Respecte el nivell artístic de les companyies catalanes, l’artista badaloní creu que el panorama és molt variat: “No sé si existeix en l’imaginari un estil o un denominador comú per a les companyies d’arts de carrer catalanes. Jo diria que n’hi ha de molt variades. El que sí que veig és que les companyies de casa que ens trobem arreu fan coses fantàstiques. I no pot ser d’una altra manera! Perquè competir a nivell mundial t’empeny cap a excel·lir. Sempre hi ha excepcions i flipes veient segons què a llocs remots, ara bé, això no ens ha passat mai amb cap companyia catalana. Per tant diria que el nivell és boníssim.”
Qüestionat sobre quin seria el camí que dugui a la internacionalització i com potenciar-lo, Carreras ho té clar: “Invertir en personal especialitzat en la distribució internacional. Jugar-se-la en les fires estratègiques encara que inicialment siguin una gran despesa, perquè cal veure-ho com una inversió més. Això pressuposant sempre la màxima exigència i nivell artístic de les produccions, que és la base des de la que treballar. Pel que fa a nivell extern, si les companyies rebessin un major suport institucional (Institut Ramon Llull, etc…) això afavoriria moltíssim la nostra competitivitat internacional. Crec que ara mateix el sostre anual de subvenció pel concepte gires internacionals és d’un màxim de 5 gires i un total de 10.000€ pel concepte despeses. Són unes xifres massa justes quan estem parlant que un sol bitllet d’avió a la Xina ja pot costar-te més de 1.000€.”
Carreras acaba amb dues consideracions. La primera fa referència a la creativitat: “Cal tenir en compte i no oblidar que estem venent la nostra creativitat. Per tant, cal que tota la cadena estigui el més ben engreixada possible: creadors, espais de residència, fires, distribuïdors, suports a la creació… Tot compta perque aquesta creativitat estigui la més alt nivell i sigui competitiva.” La segona fa referència al valor de les gires: “Hem de valorar les gires internacionals com a generadores de molta riquesa. Tant en el sentit de que són exportacions que aporten feina i guanys a casa nostra, com també pel que fa al nivell artístic -i més intangible- pel creixement individual i/o de companyia que comporta veure i girar món.”