9 / 05 / 19

El balanç de la Fira de Titelles de Lleida és plenament satisfactori més enllà d’unes xifres rècord

A l’hora de fer balanços de fires i festivals hi ha la tendència, equivocada, de fixar-se únicament en els números. El nombre de companyies, d’índexs d’ocupació, de públic assistent, de places hoteleres i altres xifres que, en esdeveniments d’una altra mena potser són indicatius de la seva salut, en esdeveniments de tipus cultural són un indicatiu més que cal ponderar, però no el més important. A més, els números, aviat són dits, també en el cas de l’edició d’enguany de la Fira de Titelles: 350 professionals, uns 40.000 espectadors, 31 companyies participants i entrades exhaurides de tots es espectacles infantils abans de començar la Fira.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Jon Braun, d’Anita Maravillas.

La Fira de titelles, per blocs

Però què n’hem de dir del nivell artístic de l’edició de la Fira d’enguany? Doncs que ha estat més que notable. Per analitzar-ho tot plegat amb ordre, el millor és anar bloc a bloc –n’hi ha 4: infantil, familiar, juvenil i adults- i referir-se als espectacles més destacats. Aquesta no és una crònica amb ànim d’exhaustivitat, sinó que l’objectiu és que us en pugueu fer una idea del meravellós cap de setmana farcit d’espectacles magnífics que vam viure a Lleida.

La reestrena d’un espectacle emblemàtic del Centre de Titelles de Lleida, La Jana i els tres ossos, va ser un dels punts d’atenció del  bloc d’espectacles infantils. L’espectacle conserva la tendresa que li recordàvem –aquesta peça té uns 25 anys-, tot i alguna petita modificació, i la recepció per part del públic va ser immillorable. També pels més menuts van destacar la companyia basca Anita Maravillas, amb la història del petit indi Jon Braun, amb uns titelles deliciosos, un magnífic toc d’humor i una interpretació de primera. La luna en el jardín del Teatro Silfo és un espectacle polit, molt ben pensat i executat, però els premis en aquest bloc se’l van endur Hai, la pescadora de somnis (Cia. Giramàgic), premi del jurat infantil, i Sabates noves (Tian Gombau-L’Home Dibuixat), premi a la millor escenografia.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Los extintos, de Culturclics.

El bloc familiar és el més extens pel que fa al nombre d’espectacles. Al carrer van cridar molt l’atenció Los Extintos, de Culturclics, amb dues bellíssimes aus gegants, Donkor i Neb, i l’intrèpid explorador Sargon. També van destacar per la seva estampa tendríssima i entranyable els Jøttnjøl, un parell de personatges que traginaven sobre les espatlles una enorme cistella, en que hi tenen cabuda un munt d’aventures, representades per objectes d’allò més variat. Els Jøttnjøl, que segons com semblaven haver sortit d’El cristall fosc de Jim Henson, repartien al seu pas afecte, somriures i botons de la bona sort.

Catalunya, una potència en instal·lacions de carrer

Pel que fa també al carrer, Catalunya és una potència europea pel que fa a les instal·lacions. Peus de Porc amb els seus Teatrets mecànics i Toc de fusta amb Els amics d’en Crusó –Drac d’Or del Jurat de Carrer- i L’atelier en són una mostra, juntament amb d’altres companyies, absents a la Fira, com Tombs Creatius. Els Hippos de Zum Zum Teatre van reivindicar una vegada més la llibertat de ser allò que es vulgui ser amb la seva dansa desafiant la ingravidesa i els Campi Qui Pugui van fer aterrar un meteorit a Asteroid en plena Plaça Sant Francesc, fent aparèixer una curiosa i divertidíssima trepa d’investigadors.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Asteroid, de Campi Qui Pugui.

En aquest bloc familiar també es va poder veure petites joies entranyables que compartien una durada breu i una poètica molt especial, com Otto, de Puppae Company o Normalmente o viceversa, de Tercio Incluso. El primer presenta un avi revitalitzat per les cames i els braços que li presten els titellaires, per ballar i interpretar una peça meravellosa a la guitarra. La química i coordinació entre els intèrprets és sensacional. La segona proposta breu és la de Tercio Incluso, que presenta una parella lectora que, sense aixecar la vista del llibre, vehicula la seva relació a través de dues entremaliades criatures interpretades amb una mà, un got de paper i un petit pal per remenar del sucre del cafè. Senzill, sorprenent, prodigiós. Normalmente o viceversa es va endur el premi al millor espectacle infantil i juvenil.

La transgressió i l’humor, que no faltin

Toca parlar també de dues propostes transgressores i, una d’elles, fins i tot controvertida. La primera és Eden, de Théâtre Jaleo, representat en un petit circ a l’aire lliure parat al costat de l’Escorxador. Els qui recordeu la vinguda del Théâtre du Rugissant a Lleida fa uns quatre anys amb una meravella d’espectacle com Tout seul, també recordareu a l’ànima mater de la companyia, Arnaud Vidal, un creador total, que està al darrera de Théâtre Jaleo i Eden. Així doncs, ja podeu comptar que parlem d’un espectacle imaginatiu, que combina música, dansa, titelles, teatre i un humor deliciós, per fer passar una bona estona a partir d’una representació possible dels set pecats capitals. L’altra proposta, la dels Têtes de Mules, és Parasite Circus, un circ molt particular, en que tots els personatges que hi actuen acaben malament. Bé, de fet, acaben a les escombraries literalment. L’home més fort del món, que perd literalment els testicles; una funambulista que acaba partida per la meitat; una contorsionista que també fa la fi d’en Cagalàstics… Tot un seguit de personatges forassenyats conformen un circ de freaks que té alguns punts de contacte amb El circo de las moscas, per exemple, dels malaguenys Espejo Negro. Els mestres de cerimònia són molt divertits i un punt sàdics en aquest espectacle que no té més pretensions que entretenir, i a fe que ho aconsegueix.

També amb un registre transgressor, els Pikzpalace van parar la seva carnisseria, la Boucherie Bacul, a la plaça Esteve Cuito. No despatxaven un gènere gaire convencional. La matèria primera eren peluixos i ninos, alguns dels quals molt populars. Així doncs, es podien adquirir filets de Winnie The Pooh, tallats al moment –asseguraven que tenien gust a mel-, cuixes de Barbie o botifarres d’os panda. De la Barbie no servien pits –per la silicona- i del Ken només se’n podeia fer brou, perquè la carn era massa ferma per la testosterona. L’espectacle de com preparaven el gènere per vendre’l al detall i les explicacions que oferien, era sensacional.

Les grans triomfadores de la Fira de Titelles

Al bloc de juvenil hi trobem les dues grans triomfadores de la Fira. La primera, Eh man he, la mecánica del alma, de la companyia Zero en Conducta, una companyia que ha crescut a redós de la Fira, que és precisament una de les coproductores d’aquest espectacle que es va endur els guardons del jurat juvenil, de millor interpretació i el del jurat internacional. La mecànica del alma és una mostra ben clara de la veu pròpia que ha aconseguit forjar aquesta companyia, que té al seu repertori espectacles tan meravellosos com La dernière dans de Brigitte o Trashhhhhhhh!!!. Aquesta companyia impulsada per José Antonio Puchades, Putxa, i Julieta Gascón ha aconseguit que els seus espectacles siguin perfectament recognoscibles, per la seva barreja de gest, dansa i titelles. A Eh man hé, la companyia es basa en la creença cheyenne que els Eh man eren persones amb diversos esperits, i aquesta és la història de Nolan amb els seus cinc esperits, els ballarins, que són els qui el mouen. Es tracta d’un espectacle de caire existencialista amb una potència visual inusitada que va atrapar al públic i, pel que sembla, també al jurat.

L’altra espectacle juvenil destacable, del qual també se’n sentirà a parlar, va ser Conservando memoria, dels navarresos El Patio. Es tracta d’un aposta pel teatre d’objectes molt personal, ja que de fet el que s’explica és la història familiar d’una de les components de la companyia, Izaskun Fernández, i el catalitzador de tota la peça és el desig de la titellaire de conservar el record dels seus avis. Es tracta doncs d’una crònica sentimental emocionant, plena de candor, delicada, tendra, divertida i molt ben travada, presentada a partir d’objectes, fotografies i materials com la sal. El Patio ja va guanyar el premi del jurat de les autonomies el 2013 amb A mano, i amb Conservando memoria va repetir guardó, però és que també es va endur el drac d’or a la millor dramatúrgia.

Un drac d’or poc canònic

El premi gros, el drac d’or Julieta Agustí de la Fira de Titelles del 2019 se’l va endur l’artista plàstic i performer Olivier de Sagazan, que va presentar un espectacle fascinant anomenat Transfiguration, que va estrenar l’any 2010. Formant diverses figures amb el fang sobre el seu propi cos, l’espectacle de Sagazan té un munt de lectures i totes elles fascinants, des de l’exorcització de fantasmes interiors a vista del públic, a l’adopció de diverses identitats monstruoses. Mentre Sagazan anava acumulant argila sobre la seva cara i el seu cap, anaven sorgint aquestes identitats i l’horror s’alternava amb l’humor, aconseguint tenir atrapat al públic all llarg de l’hora escassa que va durar l’actuació.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Transfiguration, d’Olivier de Sagazan.

Però el balanç de la Fira de Titelles queda incomplet sense fer referència al palmarès, que podeu consultar aquí, o al munt d’activitats paral·leles que s’hi fan, com ara l’Espai PRO, en el que la TTP va organitzar les trobades ràpides entre programadors i companyies, en que es van fer les presentacions de festivals estatals i internacionals. La darrera actuació de l’edició d’enguany va ser molt especial, ja que es va fer dilluns, al Centre Penitenciari de Ponent, on els presos i preses, juntament amb els seus familiars, van poder gaudir de l’espectacle Otto de la companyia Puppae Company.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This