Crònica de la Fira de Titelles de Lleida 2023 (I)
Ja en són 34. Un any més ha estat una edició fascinant de la Fira de Titelles de Lleida, la mostra més important del gènere al nostre país. Recordarem aquesta fira per la inauguració, les ShortStories del DIRTZTheatre, i la seva clausura, el Loco de la companyia xilena Belova-Iacobelli, ambdós espectacles executats amb una tècnica impecable, ratllant el virtuosisme. Però també la recordarem pel corprenedor El Testament, de Ramon Molins (ZumZum Teatre), pel sorprenent Le Faux-Orchestre de La Mue/tte, per la nova delicatessen de la companyia El Patio, que es titula Entrañas, per l’eteri Corpus de Xavi Bobés, pel virtuosisme en la manipulació de titelles de fil de Phillip Huber a Suspended animation i per la sensacional classe magistral-espectacle del mestre del gènere, Toni Rumbau. Per parlar de tot plegat, però, ho farem en dues entregues. Aquí va la primera!
Només pot passar a Lleida que et rebin amb una petita ampolleta d’Eau de Marionette. És d’aquells petits detalls típics de l’organització d’aquest certamen, que converteixen l’estada dels qui anem a Lleida en una experiència memorable. Alguns dels canvis que es van introduir durant el període de pandèmia s’han mantingut i consolidat, sobretot la utilització més o menys intensiva de La Llotja que permet una millor atenció als professionals i més mitjans per a la realització d’activitats professionals i paral·leles.
La Llotja, precisament, va ser l’escenari de l’espectacle d’inauguració, a càrrec de la companyia occitana, de l’Ardeixa, DÍRTZ Theatre. Els artistes Jolanda Löllmann i Charlie Denat, formats en circ, dansa i titelles, van excel·lir en la representació de ShortStories, un tríptic format per les peces breus Alias, Nonna(s) don’t cry i Le troisième pas. Les dues primeres són uns magnífics solos de Denat i Löllmann en els que hom es pregunta qui manipula a qui. On els intèrprets juguen a l’entorn de l’enigma del desdoblament, de l’esperitualitat de l’ésser humà, de la diferència entre interior i exterior, sense mirar d’explicar una història concreta, qüestió que, per a un públic que du una jornada intensa, en dificulta la recepció. Tot és qüestió de deixar-se suggerir.
A ShortStories, un home torturat, sorgit de l’interior d’un jove ballarí, que sembla que dugui el pes del món a les espatlles, dona pas en la següent història a una anciana manipulada per una dona jove, a un nou joc entre interior i exterior, entre aparença i realitat, que resulta un homenatge a totes les mares, a les seves mares i a les mares d’aquestes. El virtuosisme pel que fa a dansa i sobretot a la manipulació dels titelles arriba al seu zenit en la tercera peça del tríptic, un pas a deux, que es converteix en un pas a tres i que investiga en la noció d’interdependència. Sensacionals. Possiblement una de les millors inauguracions de la fira des de Hullu, dels Blick Théâtre, que presentava però un problema: la suma de les tres peces no fa un espectacle rodó.
Abans de l’espectacle inaugural, però, l’activitat ja havia començat amb un volum considerable, amb una gran concentració a la Seu Vella i el seu entorn. La Companyia eLe, el duet format per Raquel Batet i Marta Lorente, van mostrar un treball encara no acabat, L’Extraordinària, una peça de titelles de fil que manipulen amb destresa i que incideix en la llibertat individual de la gent gran, en la seva autonomia personal malgrat la seva edat. Presenten dos ancians i les seves facècies a la seva residència, tot esquitxat d’un humor absurd i delirant que entendreix la mirada del públic. Falta acabar la peça, però el camí recorregut és prometedor. I de L’Extraordinària vam caure en la fascinació provocada per Le Faux-Orchestre de La Mue/tte, que va guanyar el Drac d’Or al millor espectacle de carrer i a la proposta més innovadora. Santiago Moreno és un home-orquestra literalment, però també és un titellaire. En la primera part de l’espectacle, carregant un giny semblant a una motxilla que incorpora incomptables instruments, amb politges i cordes que serveixen per tocar-los, Moreno interpreta de manera impecable una peça que podria ben ser un bolero. A la segona part, Moreno té un company sobre l’escena, el seu propi desdoblament, un altre músic amb el qual, esquena contra esquena, dialoga a través de la música però també del moviment, les cordes i politges que els uneixen i la dependència que té l’un del l’altre. L’efecte és sorprenent.
Virtualitat i virtuosisme
The Erlking és una proposta de titelles virtuals 360º del Puppet Theatre Zwickau (Alemanya). És tota una experiència…amb alguns inconvenients per gaudir-ne plenament. L’espectacle es basa en una llegenda pertanyent a la mitologia nòrdica, la de l’Erlking, un sinistre rei elf que resideix al bosc i mata les criatures que hi romanen massa temps. Aquesta història va ser incorporada a la literatura romàntica alemanya a través de l’obra de Herder, però sobretot de la de Goethe i el poema homònim, que és en el que es basa l’espectacle. Per gaudir de l’espectacle el públic cal que es calci unes ulleres de realitat virtual i és aleshores quan apareixen els problemes: et pots marejar i aquest efecte s’accentua perquè et trobes en una clariana de bosc en la qual entren i surten aleatòriament els dos protagonistes humans de la història, els esperits del bosc, el mateix Erlking…, però mai saps per on sortiran, la qual cosa t’obliga a girar-te constantment i perds part de l’acció. Els titelles, elaborats en la seva majoria a base d’ossos i branques, són molt bonics i la història, romàntica, en el sentit més escabrós del terme.
L’aire fresc s’agraeix, abans d’entrar a veure Folie à deux, de la joveníssima companyia Col·lectiu La Diógenes. Laia Campamà i Pau Garcia presenten una peça breu, sense paraules, en que dos personatges comparteixen espai i ballen abans del comiat definitiu. La dificultat per comunicar-se sembla que és el catalitzador dramàtic d’una història en que els titelles són les mans dels titellaires, que juguen però amb tot el seu cos convertint la mitja hora que dura l’espectacle en una coreografia mesuradíssima. L’aportació en la direcció de Zero en Conducta hi deu tenir quelcom a veure. Impossible no pensar en els deliciosos 20 minuts de Normalmente o viceversa, de Tercio Incluso, que també es va poder veure a Lleida, al mateix espai (església de Sant Martí) i en una disposició escènica similar.
Fotos Fira de Titelles de Lleida
