Celebrem el Dia Internacional de la Gent Gran, protagonista destacada en espectacles familiars
Un dels indicatius del grau d’humanitat d’una societat és, sense dubte, el tracte que procura a la seva gent gran. En el nostre imaginari col·lectiu s’ha anat construint la idea, a través de la tradició, però també de la literatura, del cinema i de tantes altres expressions artístiques, que la gent gran, per la seva experiència, per la seva trajectòria vital i pel fet que en la plenitud de la vida han tingut cura dels seus descendents, són mereixedors d’un gran respecte i una profunda reverència. Ja sabeu, però, que vivim en una societat líquida, en la qual valors que abans semblaven molt arrelats en la nostra cultura, queden dissolts. Avui, dia 1 d’octubre, és el Dia Internacional de la Gent Gran. Així ho va proclamar l’Assemblea General de Nacions Unides en la seva Resolució 45/106, de 14 de desembre de 1990. Tot això ve a tomb d’aquesta commemoració, en què s’insta a la comunitat internacional a reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposa el creixent envelliment demogràfic i proposa vetllar per una vellesa digna i segura.
Les companyies d’arts escèniques per a tots els públics no viuen en una mena de bombolla, com es podria pensar des del desconeixement o la distància, sinó que són receptives a allò que passa en la societat en la qual estan inserides i, per tant, el seus espectacles també tracten temes transcendents, de manera rigorosa, sense lliçons, entretenint, divertint i mostrant una realitat concreta al seu jove públic i fent-lo reflexionar. Parlem-ne, d’alguns dels espectacles que tenen aquestes companyies al repertori, relacionats amb la gent gran.
Abans dèiem que alguns valors antics s’han dissolt. La cura de la gent gran és un d’aquests valors als que ens referíem. Ens hi fa reflexionar l’espectacle Polzet, de la companyia Zum-Zum Teatre. Una adaptació al català del Pulgarcito de la companyia basca Paraíso, dirigits en ambdós casos per Iñaki Rikarte. Parla a la mainada –i als adults- amb humor, amb tendresa, de l’Alzheimer; reflexiona sobre el moment en què es decideix internar –o no- un pare, una mare, un avi o àvia, pel seu bé, perquè necessita atenció professional per fer el darrer tram de la vida preservant la seva dignitat. Aquest espectacle parla, sobretot, del lloc que ocupa actualment la gent gran en la nostra societat i del tracte que reben.
La finalitat de dedicar a aquest col·lectiu la jornada de l’1 d’octubre, festiva i reivindicativa, és fer que les persones grans siguin per un dia veritables protagonistes i centre d’interès d’arreu del món, i difondre una imatge positiva de l’envelliment. També la gran influència i els vincles poderosíssims que s’estableixen entre avis i néts. Sobre aquesta temàtica tenim espectacles meravellosos, com Adéu, Peter Pan, de la companyia Festuc Teatre, que ja ha recollit uns quants premis i reconeixements pel seu treball. En aquesta peça la Maria, una nena, gaudeix de les aventures que li explica el seu avi, fins que un dia els Nens Perduts se l’enduen cap el País de Mai Més. El retrat d’aquest vincle i de com el gestionen els pares i mares és un dels grans valors d’aquest espectacle, a més de la posada en escena i de la interpretació, magistral, del Pere Pàmpols i l’Íngrid Teixidó.
Un altre espectacle preciós sobre gent gran és Operació A.V.I., en el qual els Farrés Brothers fan una relectura de personatges que tenen el do de l’eterna joventut, els dels contes clàssics, com la Caputxeta Vermella, Pinotxo, en Patufet, Hansel i Gretel o el Flautista d’Hamelí, als quals porten a la senectut. Tots aquests personatges viuen en la memòria de l’avi Salvador, que és qui explica els contes. Un exercici metateatral permet als Farrés Brothers elaborar una faula sobre la pèrdua de memòria, en clau d’humor i aventures.
Gent gran que fa molt riure
Clar que també hi ha maneres de veure la vellesa amb un cert desvergonyiment i esperit festiu. És el cas de l’espectacle A la fresca, de l’Anna Confetti, que s’estrenarà en la propera Fira Mediterrània de Manresa. En aquesta peça de teatre de carrer per a tots els públics, tres senyores grans, tres padrines, passegen una cadira gegant, que utilitzen per parar la fresca al carrer, com es feia temps enrere -en alguns pobles encara surten les comares a garlar-; reunions espontànies però diàries quan arriba el bon temps, per fer una repassada en tota regla de tota mena de successos, decessos, rumors i mals papers. A la fresca, dirigit per Pep Vila, un precursor del clown sense nas vermell, de la imbecil·litat entesa com a material artístic, retrata amb humor aquest costum i les facècies de les tres protagonistes.
Un altre espectacle de carrer, itinerant, que retrata amb humor no exempt de crítica el món de la gent gran és +75, de Fadunito. La crítica cau del costat del ritme frenètic a que se’ns aboca de viure en aquesta societat actual, que deixa els més grans enrere, perquè el seu ritme vital és un altre, i també posa l’accent en els problemes de mobilitat d’aquest col·lectiu, que acaba vivint en un entorn que els és hostil. I tot i això, continuen fent la seva vida com poden i posant-hi, això sí, immensos esclafits del riure.
Cirque Déjà Vu planteja temes inherents a la vellesa: la recança, la nostàlgia, els records i l’amistad. La Companyia de Comediants La Baldufa són els responsables d’aquest espectacle que barreja clown i titelles, en el qual en Fausto i l’Anselmo, dos padrins, comediants, pallassos i amics, es deixen endur pels records, navegant a través d’una memòria afeblida i pouant escenes de quan anaven de poble en poble amb el seu petit circ. Un bon dia, la memòria de l’Anselmo s’atura i en Fausto, honorant la seva profunda amistat, mirarà de recuperar experiències passades plegats, rememorant-les, vivint quelcom ja viscut, d’aquí el déjà vu. Vellesa i amistat, un binomi que hauria de ser indissoluble.
Tendresa i amor a la professió
Per tancar aquesta repassada a alguns dels espectacles familiars relacionats amb la gent gran que es poden veure, farem referència a El col·leccionista de pors, un espectacle entendridor i revelador ensems de L’Estenedor Teatre. David Laín, amb els seus titelles i objectes, explica la història d’un home amb moltes pors. Unes mil set-centes i escaig, que guarda de diverses maneres, en pots o caixetes. Algunes ja són inofensives, d’altres encara belluguen i d’altres són realment espaordidores. Però la veu de l’experiència, de la gent gran, del seu pare en aquest cas, du el protagonista i el públic a realitzar un exercici necessari d’enfrontar-se a cada por de la manera adequada, bàsicament analitzant-la i descobrint a partir d’aquí com es pot neutralitzar.
Tots aquests espectacles dels quals us hem parlat han exigit hores i hores de rumiar-hi, de treball de taula, escriptura i reescriptura, construcció d’escenografies i recerca d’objectes, assajos, quilòmetres i funcions. Però també han requerit molt talent, amor a la professió i un amor incondicional al públic jove i a la gent gran, la gran homenatjada en totes i cadascuna d’aquestes peces. Celebrem-ho, doncs! Ah, i manteniu-vos atents a les programacions culturals dels vostres barris, dels vostres pobles i de les vostres ciutats, per quan algun d’aquestes espectacles hi faci cap. Us sabria molt greu de perdre-vos-els!
