Artristras: 12 imatges que condensen 40 anys
Artristras és una de les companyies de referència del teatre de carrer al nostre paÃs. Enguany celebren els seus 40 anys de trajectòria. 40 anys! Aviat és dit. Per celebrar-ho han editat una col·lecció de 40 cromos que expliquen en imatges la seva trajectòria i els van penjant a les seves xarxes socials. A Escena Familiar els hem demanat a Quique Alcántara, Carles Guardis, Glòria Font (confundadors) i Jordina Font, com a nucli estable de la companyia, que triïn una dotzena d’imatges que siguin representatives d’aquests 40 anys i que ens expliquin perquè. AixÃ, farem un recorregut amè per la seva trajectòria, que va començar la primavera del 1975. Quique Alcà ntara explica que no havien pensat mai arribar fins on són ara, perquè tampoc havien tingut mai una idea molt clara de quant temps durarien. Ara bé, a l’hora de definir Artristras, ho tenen tots molt clar: “És un estil de vida perquè, per damunt de tot, hem fet el que ens agrada fer”. Esperem que us ho passeu tant bé com nosaltres amb la distesa conversa que vam mantenir amb els membres de la companyia.
1.- Els primers temps. Quique Alcántara aterra a la Garriga el 1975, provinent dels Comediants de Joan Font i es troba amb “gent amb ganes de canviar coses i jo amb ganes immenses d’encertar històries”. Embolics és el primer espectacle de la companyia, encara amateur, per a interior i exterior, basat en un conte titulat La funerà ria. Eren 6, 3 dels quals encara formen part de la companyia (Quique, Guardis i Glòria Font). Durant aquesta època, la companyia corria per moltes festes de poble i, posteriorment, es va iniciar un procés que va desembocar de forma gairebé natural en la professionalització, que va esdevenir l’any 1980, és per això que celebren ara el seu 40è aniversari.
2.- Explosió democrà tica i artÃstica. El 1980 Artristras es professionalitzen i van directes a la recerca d’un llenguatge propi. “Ens interessaven la comèdia dell’arte i els saltimbanquis i, sobretot, tenÃem clar que el carrer era el nostre mitjà d’expressió, malgrat que féssim algun espectacle a sala o adaptà vem els de carrer per dur-los a interior”, explica Alcántara. Als espectacles de la companyia hi intervenia la música i la interacció directa amb el públic i Fira Tà rrega, cicle en el qual han mostrar tots els seus espectacles” suposava tot això. Suposava ampliar la recerca en aquest llenguatge. “Estem parlant d’una explosió democrà tica, que va comportar una explosió social, al carrer, a les festes majors, es va recuperar el folklore i les festes populars -diu Alcántara-. Aleshores, si fa no fa, tothom es basava en Joan Amades i la tradició, el folklore.” Comediants, paradigma de la companyia de teatre de carrer aleshores, feia tres anys que estava en actiu i el seu llenguatge els era proper a Artristras, sobretot perquè com ja hem explicat, Alcántara hi va estar implicat. “Aleshores, el teatre de carrer era la modernitat, l’avantguarda, que permetia trencar les normes, transcendir la polÃtica, intentar canviar la societat i donar un tomb a la vida després de la foscor del franquisme”, rebla Quique Alcántara.
3.- Evolució en el llenguatge. En aquesta imatge de L’ocell de la Pluja, a l’esquerra hi ha la Glòria Font, a la dreta la Lola Coll i, sota la disfressa, el Quique Alcà ntara, que explica que aquest espectacle va ser determinant en l’evolució del llenguatge artÃstic de la companyia. La Lola Coll, que va traspassar l’any 2008, era al grup des del 1978 i va ser determinant per fer aquest canvi. Aquell estil basat en la comèdia dell’arte i en el carrer més directe, comença a canviar, l’estètica pren molta més importà ncia, aixà com els espectacles a nivell conceptual, introduint la mitologia i jugant molt amb la simbologia. L’ocell de pluja estava basat en el mite del rapte de Proserpina. Aquell espectacle va ser important per Artristras perquè amb ell van anar a Fira Tà rrega, però també van recórrer la majoria dels barris de Barcelona, ja que van formar part de la campanya de normalització lingüÃstica que va protagonitzar la Norma (El català , cosa de tots. Recordeu?). L’ocell de la pluja era un espectacle itinerant, amb començament i final al mateix punt elevat i, segons els seus creadors, “molt animat i alegre, amb sorpreses a cada cantonada i personatges que s’anaven incorporant a l’escena”. El 1983 es va integrar al grup Jordina Font, germana de Glòria Font. Encara en forma part.
4.- Trencament artÃstic. Homoterm és el trencament total amb tot el que Artristras havia fet fins el moment. La segona meitat dels 80 es van fer moltes coses al paÃs, hi havia grans companyies en funcionament com Comediants, la Fura dels Baus o La Cubana. També hi havia un ventall d’opcions de carrer enorme, en el qual tots buscaven el seu propi llenguatge, com el cas d’Artristras. Alcántara recorda el moment: “A Homoterm amb la mitologia se’ns en va anar l’olla -riu, de fet riu sovint- i en la fotografia que veieu el peix blanc representa el fred i la mitologia nòrdica, que s’enfronta a la calidesa i la mitologia mediterrà nia, representada per un monstre de tres caps”. L’espectacle, sense text, jugava amb els personatges mitològics, la música -obra per primera vegada de Jorge Sarraute- i els colors. A Homoterm també hi regnava el simbolisme, era un encadenament d’imatges impactants amb què miraven de modernitzar la mitologia i el folklore i és per això que d’aquest espectacle, tot i que va costar al començament, van fer moltes funcions i va suposar el principi del procés d’internacionalització 3 anys més tard. “La gent quedava atrapada pel que veia -explica Alcántara-, perquè era molt suggeridor. El vam fer, entre d’altres llocs, al Parc de l’Escorxador de Barcelona, amb l’escultura de Miró, Dona i ocell, de fons. Un programador de Huelva es va pensar que formava part del nostre espectacle i ens la va reclamar.” A Homoterm també utilitzà vem guix, que escampaven per terra, i serradures tintades de quatre colors diferents que eren resultat de la batalla. La utilització de serradures tintades provenia del costum de fer catifes per corpus.
5.- Inauguren Fira Tà rrega. Artristras han portat tots els seus espectacles a Fira Tà rrega i l’any 1987 fins i tot van ser els encarregats d’inaugurar la mostra d’arts de carrer de referència del paÃs. Devia ser la segona vegada que la Fira, des de la seva fundació, encomanava un espectacle expressament a algú que no fossin Comediants. L’espectacle inaugural, titulat La Comèdia i la Tragèdia, es va fer a la Plaça Major, un lloc que s’ha arribat a la conclusió que és massa petit per acollir l’espectacle que ha d’obrir la Fira. Del combat entre la Comèdia i la Tragèdia, en resulta el sorgiment del Capgròs, que representava les arts de carrer. És allò de dos es barallaven i el tercer, l’hÃbrid, el teatre de carrer, va guanyar.
6.- Un pas enrera per anar endavant. Virus va ser una mena de reacció. Homoterm no va funcionar al principi com els membres de la companyia havien esperat i van haver d’idear un espectacle més modest pel que fa a volum (d’intèrprets, d’escenografia…) per poder superar el mal pas. Ja s’albirava el 92 i tot el paÃs patia una mena de virus urbanitzador i constructiu que tenia el paÃs potes enlaire. Aquest és l’altre motiu pel qual Artristras van fer aquest espectacle. “Homoterm és una paraula que indica la invariabilitat de temperatura d’un cos, independentment de la temperatura exterior. A nosaltres ens va passar quelcom semblant -explica Alcántara-, no vam canviar la temperatura mentre a fora canviaven les condicions i es produïa una crisi, potser és per això que no va funcionar en aquell moment”. La reacció a això va ser Virus, un espectacle “més directe, modern, en què uns metges es comportaven com executius agressius i una doctora havia descobert un virus i estava preparada per inocular-lo”. Era un espectacle de clown i teatre gestual del qual en van fer nombroses funcions i els va fer de coixà fins que, finalment, els programadors estrangers els van “rescatar”. Van viatjar a Alemanya per fer Homoterm i, des de llavors, el van fer en moltes ocasions a Alemanya i la resta d’Europa i fins i tot a casa, a Catalunya i a l’Estat, on fins llavors havia passat desapercebut. La música de Virus també era de Jorge Sarraute, “un contrabaixista de tangos i compositor de música contemporà nia” segons la seva mateixa definició, que reforçava el punt humorÃstic d’un espectacle que, pel seu llenguatge remetia directament al còmic.
7.- Retorn al gran format. Orbe és un intent de tornar a mostrar-se trencador. Parla de la utopia, de la quimera. Es tracta de representar en imatges el pas de l’home per la Terra, des de l’home primitiu, al descobriment del foc, la revolució industrial amb les mà quines i, finalment, l’energia nuclear. L’Home va al darrera de la Utopia, en aquest espectacle, representat per una bola daurada, suspesa en l’aire. Però quan finalment hi arriba, quan l’abasta, la bola es desinfla, de manera que cal tornar a començar. És cÃclic i l’Home està atrapat al mite de SÃsif. No hi ha una lectura mediambiental encara, arribarà més tard i després d’aquest espectacle, també es va produir una d’aquelles crisis cÃcliques, en què la contractació va davallar.
8.- Retorn al carrer i desdoblament. Orbe no va funcionar com la companyia hagués volgut. Aleshores, per qüestions artÃstiques i administratives van dividir el grup en Artristras (espectacles de carrer i de plaça complexos) i Camaleó (cercaviles i itinerants, més festius). Medusa va ser el primer espectacle com a Camaleó. Durant uns anys es va donar aquesta dualitat, mantenint els dos tipus d’espectacles, tot i que compartien la majoria d’intèrprets. “La nostra lluita ha estat sempre dignificar al carrer -expliquen Guardis i Alcántara-, perquè s’hi han de fer espectacles itinerants i fixes, però dignificant-los. Cal que hi hagi una mÃnima dramatúrgia i lluità vem una mica contra la cercavila, tot i que ens n’hem fet farts de fer-ne. No hi tenim res en contra, faltaria més, però una cosa és una cercavila i una altra és un espectacle de carrer, per això vam separar una cosa de l’altra”. Medusa era un espectacle itinerant i festiu, mentre que els altres eren més sofisticats, però tan fà cil no devia ser, perquè a Medusa hi apareixia un vaixell de 5 metres d’eslora i 5 metres d’alçada.
9.- Possiblement l’espectacle més rumiat. Pleniluni va suposar molts esforços. Molt treball d’improvisació, de trobar un llenguatge expressiu, de recerca escenogrà fica per representar la relació entre la Terra i la Lluna, amb la intervenció d’un geni, que era el catalitzador d’aquesta relació. En aquest espectacle hi havia lectura mediambiental. Tot i parlar de dues coses tan bà siques, als Artristras no se’ls pot acusar de naïf, perquè el seu llenguatge era en ocasions crÃptic i, malgrat aquesta dificultat, el públic quedava atrapat per la qüestió estètica. A Pleniluni hi ha un esclat de la natura, els ocells neixen dels arbres, la primavera es fa present i el geni de la natura, que és qui proposa els canvis, també. L’escenografia i el vestuari eren tan complexos com l’execució de l’espectacle. “Vam tenir molta feina de conceptualització i de creació col·lectiva -diu Alcà ntara-, vam parlar molt, assajar més encara, hi va haver emprenyades i moltes alegries en veure que allò que havÃem imaginat, funcionava”. Pleniluni va ser tornar a l’espectacle nocturn i de plaça, com Orbe.
10.- Al TNC amb C de Carrer. “Per primera vegada el TNC tindrà avui la C de Carrer”. Aixà mateix ho va deixar anar Quique Alcántara quan van dur Pluges d’Estiu al Teatre Nacional de Catalunya davant de les autoritats que van assistir a la funció. Els hi havia programat el Sergi Belbel. El Teatre Nacional de Catalunya ha estat tradicionalment gasiu en la programació d’espectacles familiars i si són de carrer, ja ni en parlem. Però aquests anys hi va haver una certa obertura, explica Alcántara, sota la direcció de Sergi Belbel. Pluges d’Estiu, que es va estrenar el 2004 i va anar el 2007 al TNC, era un espectacle de Camaleó, és a dir, festiu, amb elements com l’aigua, el foc, les flors, el confetti i follets del bosc, com a preludi d’un estiu de festa.
11.- 25è aniversari a Fira Tà rrega. Pandora va ser l’espectacle amb què Artristras va celebrar el seu 25è aniversari i també es va poder veure a Fira Tà rrega. Era de gran format i, com sempre, amb la mitologia molt present. L’espectacle era un destil·lat de tot allò que Artristras havia fet al llarg de la seva trajectòria, però sense que sortÃs cap element d’altres espectacles. Era l’essència del grup posada en escena. Feia 25 anys el grup havia obert la caixa, la de Pandora, la dels Trons, i en aquest espectacle tot allò fa acte de presència. “VolÃem recordar tot el que havÃem fet al llarg de la nostra trajectòria -diu Alcántara- i vam fer un espectacle ben complert pel que fa a nivell d’imatges, d’estètica, en la utilització de molts llenguatges com la dansa, que era predominant, i la representació de la mitologia d’animals i monstres era molt evolucionada.” L’espectacle començava al carrer amb una mena de processó mÃstica, muntaven un altar i hi arribava un déu gegant molt espectacular. En aquest espectacle la Jordina Font hi agafava un clar protagonisme. Posteriorment arribaria la crisi del 2008 i 2009 i els fruits resultants va ser Artristrada i Els petits més grans. Com que les contractacions no arribaven, l’hort es va convertir en refugi de cabòries per Quique Alcántara. La convivència amb pugons, formigues i marietes li va donar la idea per Els petits més grans i aquesta es va vendre sola. Petit format i de sala. Un nou gir radical. Ara bé, el cop més fort va ser la mort de Lola Coll el 2008. Tot es va ajuntar.
12.- La bioluminescència. Per mirar d’atacar la crisi, a Jordina Font, Alcántara i Guardis se’ls va ocòrrer Artristrada, un espectacle format de 3 números de 20 a 25 minuts cadascun, de carrer, de petit format, ideal per a festes majors o per fer diversos passis en un dia. Però no va acabar de funcionar. Els petits més grans va ser posterior, al 2012, i va cridar l’atenció de molts programadors i de la Fundació la Caixa. Alcántara explica sorprès que ha estat l’únic espectacle que, abans de fer-lo, ja estava venut. Aleshores es van interessar per la ciència com a mitjà d’expressió i ho van incorporar a la seva manera de fer, de manera que el seu darrer espectacle, del 2015, és Noctiluca, una peça petita, Ãntima, de sala i per a infants. Primer havia d’anar sobre les cuques de llum, però després de fer una mica de feina de documentació van optar per la bioluminescència i van muntar una història d’un cientÃfic que cerca una font d’energia alternativa. De moment, doncs, i fins que no tornin a “anar-se’n de l’olla”, Artristras té l’atenció posada en el teatre familiar, de sala i Ãntim. Però compte, mai sabem quan pot canviar tot això. Per molts anys Artristras!
