Anna Giribet: “Vaig pensar que de les pors no se’n feia res i vaig postular per dirigir Fira Tàrrega”
Anna Giribet debuta aquest any com a directora de Fira Tàrrega. A poc menys d’una setmana de començar confessa que no està nerviosa: “M’estranya i tot que no ho estigui -diu-, però sento que la feina artística ja està feta. Ara tot és una qüestió logística, rebre companyies i altres tasques similars… i fer entrevistes com aquesta” i riu obertament. Pel que fa al currículum acadèmic, l’Anna és llicenciada en Ciències Econòmiques (UB) i postgraduada en Direcció i Gestió d’Empreses, Institucions i Plataformes Culturals (UPF). Al llarg d’aquest reportatge desgranarem quin és el seu projecte per a la fira d’arts de carrer de referència del país els propers cinc anys i la presència i el pes específic que tindran els espectacles familiars o per a tots els públics en la programació.
La manca de nervis de Giribet també té una explicació, que és la confiança plena que té en el seu equip, començant per la seva mà dreta pel que fa a la programació, Maria Capell, que va participar en el Màster de Creació en Arts de Carrer 2013-2015 que va organitzar la mateixa fira i que coordinava Giribet. Capell ocupa exactament el lloc que ocupava des del 2011 fins el 2018 l’ara directora, que ha assistit durant aquests anys a Jordi Duran. L’Anna parla d’un equip que treballa de manera “molt transversal”, és a dir, que impera el consens. Ella era un dels trumfos d’en Jordi Duran. La Maria Capell (Cia. Silere), que en la seva primera intervenció a Fira Tàrrega el 2016 va estrenar una peça tan singular com estimulant titulada Terra Condere, serà molt possiblement el trumfo de Giribet.
De fet, la directora de la Fira explica que, quan va assumir el càrrec, cap a principis d’any, va deixar caure al seu equip una frase molt descriptiva del seu tarannà: “Aquest any mos hem d’estimar més que mai. Estimem-nos, respectem els temps dels altres i ens en sortirem. I si hi ha coses que aquest any no es poden fer, les farem l’any que ve”. La tasca era feixuga: muntar en molt poc temps tota una fira donant el relleu a Jordi Duran que, després de 8 anys, ja era gairebé una institució: “Admirava, admiro i admiraré molt al Jordi –diu l’Anna-, per com s’explica, per com defensa allò que fa… Jo em veia bé de segona, no aspirava a res més, m’encarregava de les produccions i acompanyar a les companyies, i me’n sortia bé.”
“No em veia capaç d’ocupar l’espai que ocupava el Jordi Duran”
Si ens remuntem, però, una mica en el temps l’Anna Giribet no tenia previst presentar-se al concurs per dirigir la fira: “Com he dit, em veia bé de segona i no em veia capaç d’ocupar l’espai que ocupava el Jordi. Per què? Doncs per por al desconegut, a sortir de la meva zona de confort, per la responsabilitat, per la por a no ser capaç de dur-ho a bon port. Cadascú té els seus límits i jo en tinc molts de límits, que s’han de conèixer i aleshores pensava que no era per mi. Ni tan sols volia redactar el projecte, no volia llançar cap carta per entrar a la partida tot i que hi era convidada com tothom qui complís els requisits, però una cosa és que hi juguis i l’altra que guanyis”. Però heus ací que l’Anna forma part del col·lectiu Dones i Cultura, que assisteix a debats, conferències i, de sobte, un pensament s’imposa amb força: “Què estic fent? I em vaig llançar. Vaig pensar que de les pors no se’n feia res i que alguna cosa en treuria de tot plegat, ni que fos a nivell personal. Tot i això, no havia redactat un projecte en la vida, no sabia ni per on començar! Però poc a poc ho vaig anar fent i aquí estic! I això comença d’aquí a dos dies!”.
Territori
Explicar projectes sempre és una tasca feixuga, bàsicament perquè es parla de manera molt conceptual. Mirem de treure’n l’aigua clara. Respecte la línia artística de la Fira, segons el projecte de l’Anna Giribet, es tenen en compte quatre eixos bàsics: territori, identitat, compromís i reflexió. Pel que fa al territori, per a la directora un concepte clau, bàsic, és senzill i complicat a la vegada: “Som perifèria, amb les nostres particularitats i diferències, i crec que s’han de reivindicar. Què podem explicar o com podem explicar quelcom des del punt de vista local, que esdevingui global? Què és el que ens fa diferents? Per què la Júlia Farrero fa una peça (Teia) que reflexiona sobre una festa tradicional popular dels Pirineus com són les falles i només ho pot fer ella? Perquè ella és d’allà i ho ha viscut! Busquem explicar el territori recorrent l’amplitud del concepte. Això portarà temps- explica Giribet- i és per això que aquest i els tres eixos restants es mantindran al llarg dels propers cinc anys, perquè volem aprofundir-hi i anar trobant projectes o propostes com aquesta, vinculades al territori i que l’expliquin”. És a dir, que la idea és cercar donar sentit a una mena de neologisme, glocalitat, que vindria a significar que allò local esdevé o té una projecció global.
Identitat
El concepte d’identitat va molt lligat al territori, però també inclou d’altres aspectes i la nova directora de Fira Tàrrega també entén que va vinculat al fet de llançar una mirada autocrítica sobre el sector: “Som molt avorrits -engalta l’Anna-. El sector de les arts escèniques som monòtons. Sempre veig les mateixes cares. Sempre els mateixos colors. Som súperinclusius, però a l’hora de la veritat això no es reflecteix a l’escena.” Una vegada feta la diagnosi a grosso modo, Giribet continua el discurs: “No és un problema que pugui resoldre la Fira, és una situació endèmica que passa per observar qui hi ha estudiant a les aules de teatre i qui s’interessa per la cultura. Tenim directors i directores, i mercats estratègics, tots molt guai i tots amb els nostres privilegis i tots som blanquets i molt iguals. On és aquesta diferència amb la qual tant ens omplim tant la boca? Ens han ensenyat targeta vermella i encara tenim molt per fer. L’eix de la identitat va per aquí.” Tot i assumir que Fira Tàrrega, per sí sola, no pot donar un tomb a la situació, sí que pot fer la seva aportació: “Ens preguntem amb la Maria Capell si serem capaces de canviar-ho, si estem fent prou coses per aconseguir que aquesta identitat canviant i inclusiva que es viu al carrer quedi reflectida en la programació, però s’intentarà. De moment, de diversitat, poca, i això fa pensar”.
L’accessibilitat, la diversitat funcional, és un altre cavall de batalla i la nova directora de Fira Tàrrega n’és plenament conscient: “L’accessibilitat a les arts de carrer és un altre tema en el qual estem a anys llum del punt en què hauríem d’estar”. Això, però, per a Giribet té un motiu clar, que és que no arriben propostes que ho tinguin en compte “perquè els creadors i creadores, quan s’han format, no han entrat en aquestes àrees temàtiques, la formació ho obvia i així és molt complicat que es pensi en l’accessibilitat i en altres tipus de públics. En d’altres països, com Anglaterra, a nivell pressupostari es dota econòmicament als professionals per tal que ho tinguin en compte”. Així doncs, la proposta de l’Anna Giribet és emmirallar-se en altres realitats. L’objectiu de la directora de la mostra és que, quan acabi la seva etapa al capdavant d’aquesta, hi hagi companyies que plantegin projectes que tinguin en compte el públic amb mobilitat reduïda, ceguesa o d’altres handicaps”.
Compromís
I la qüestió és que un eix va vinculat amb un altre, i si el de territori anava lligat amb el de la identitat, aquest també està estretament vinculat amb el compromís, un compromís amb la sostenibilitat i amb col·lectius que o són invisibles o pateixen discriminacions, amb les dones al capdavant: “La paritat és motiu de lluita, com d’altres lluites que emprenem i que són compromisos socials que, pel fet de ser ciutadans i ocupar espais d’influència o decisió, hem de respectar”.
Reflexió
L’eix de la reflexió fa referència als models de creació i producció. Giribet aposta per la investigació i per donar el temps necessari per crear i aixecar els espectacles abans de poder-los estrenar: “Els processos, a vegades, han de ser lents i a llarg termini, però s’han de poder dotar econòmicament, sempre en funció de les seves necessitats. Per això nosaltres hem decidit proposar diverses fórmules. Per exemple, en el programa de Suport a la Creació hi tenim l’apartat Guaret, que inclou peces a les quals volem donar temps per a un procés de creació reposat, que escapin de la lògica de la immediatesa, que incloguin processos d’investigació, reflexió i assaig i que es puguin veure en l’edició del proper any, com és el cas de The Frame, d’Electrico 28. Intentem trencar els temps per donar més facilitats a les companyies.”
També entra dins l’eix de la reflexió l’acció inaugural d’enguany, que alguns ha qualificat com agosarada: una primera part amb una conversa pública entre un filòsof (Xavier Antich) i una creadora (Àngels Margarit) a la Plaça Major, titulada Espai públic: transformació social, resistència, creació. “No sé si he estat una inconscient, però crec que ens eixamplaran la ment a tots, a creadors, artistes, gestors i públic. Per què no? Em semblava una manera diferent d’obrir la Fira, on mai s’havia fet així, però em feia trempar poder portar a la plaça major un debat al qual, habitualment només hi anem o hi tenim accés els professionals, en espais tancats, amb la nostra acreditació… Però quan veus que hi ha festivals de poesia i de pensament oberts al públic i que tenen èxit, doncs penses en la filosofia, que desapareix de les aules. A més, no menystinguem al públic! Per què no els pot interessar a la ciutadania? Estic segura que sí! No a tots, lògicament.”
Pocs canvis respecte edicions anteriors
L’Anna Giribet anuncia que en l’edició d’enguany hi haurà pocs canvis, degut també al poc temps de que han disposat per bastir-la, però que en tot cas, la línia serà de continuïtat, perquè l’equip ha variat poc, i que els canvis, que n’hi haurà, es veuran més a llarg termini. Les diferències amb l’etapa de Jordi Duran no seran massa perceptibles pel públic, perquè fan referència a qüestions de funcionament, com els temps a l’hora de fer les coses. A Giribet li agrada poder treballar amb antelació –“Jo sóc lenta”, diu-, és per això que les convocatòries als programes de Suport a la Creació, que van parir en Jordi Duran i ella mateixa el 2011, ja són obertes, així com el termini de presentació de propostes per a la programació general de l’edició del 2020: “Tot plegat ens permetrà treballar a més llarg termini i acompanyar millor a les companyies –assegura Giribet-. Això millorarà l’organització logística de la Fira i enfortirà el seu entramat intern, que potser són coses que portes enfora no es veuen, però que a la llarga acabarà donant el seu fruit”. Respecte el Suport a la Creació, Giribet assenyala que tenien clar que s’havien de millorar les condicions en que treballaven les companyies i s’han situat en els programes Planter o Guaret segons les seves característiques, dotant-los amb una mica més de pressupost, tampoc gaire, perquè els pressupostos són limitats.
Hi ha dos aspectes més que Giribet assenyala com a novetats: la primera és l’establiment de complicitats amb d’altres agents per coproduir, com ara el Teatre Escorxador de Lleida o el Foment de Juneda, que permeti crear xarxa i obrir circuit “que és la gran mancança del sector” assegura Giribet. “Dotem les companyies de més pressupost! Establim sinergies! Creem complicitats per tal que les companyies puguin crear en les millors condicions i això acabi repercutint en la qualitat de l’espectacle, puguin contractar més actuacions i puguin viure d’això i viure bé, amb dignitat, no malviure”.
La Llotja, el mercat per excel·lència
La segona novetat serà a la Llotja professional. Anna Giribet ho explica: “La Llotja ha de ser un mercat i reivindico molt aquest caràcter que ha de tenir, com a filla de carnissers i economista. Jo ho trobo natural, no ens ha de fer por. Sembla que hi ha reticències a anomenar les coses pel seu nom i al final ho podem dir de moltes maneres, però el que volem és vendre i les companyies necessiten fer bolos per viure. I això és el mercat. Hi haurà canvis que es percebran visualment i de contingut, com ara la introducció de pitchings (breus presentacions en públic) d’una selecció de projectes que ja estan acabats però no han entrat en la programació, pel que sigui, i d’altres projectes que s’estan gestant i que busquen productors o espais que els comprin i els puguin ajudar a fer aquesta darrera etapa. Hi haurà pitchings adreçats al mercat català, altres a l’estatal i també a l’internacional. ”
En la programació d’enguany de Fira Tàrrega hi ha un total de 34 espectacles per a tots els públics, això representa un 83% de la programació, que és un percentatge molt alt. Giribet assegura que això vol dir que han rebut propostes interessants pel que fa a espectacles familiars i infantils, i també per a tots els públics, que s’han acabat reflectint en la programació. “A les arts de carrer familiars els demano el mateix que a la resta de disciplines del sector –diu la directora de la Fira-, qualitat, rigor i excel·lència. I no hi ha més. Si una proposta ens arriba amb una feina ben feta al darrera, amb investigació, un discurs potent i creativitat, té tots els números per ser seleccionada”. Malgrat que els percentatges d’espectacles programats han de mantenir un cert equilibri entre gèneres –circ, dansa, teatre…- Giribet assegura que no ha posat l’accent en la programació familiar o per a tots els públics, que ha sortit “de manera natural”, la qual cosa considera positiva: “Que potser sense buscar-ho hagi sortit així deu voler dir que el teatre per a tots els públics s’està posant les piles molt ràpidament. Jo ho tradueixo així.” “A les arts de carrer –continua Giribet- no existeix la censura per edats. Al carrer hi és tothom i una cosa la programaràs a la plaça i tu, com a mare o pare, decidiràs si la teva criatura ho pot veure o no, però el carrer té aquest aspecte anàrquic que ho pot veure qualsevol ull, de qualsevol edat. Les propostes aleshores poden tenir diferents capes de lectura, que serà diferent en el cas d’un adult del d’una criatura de 7 o 8 anys, i que hi hagi aquests diferents nivells de lectura és fantàstic! Això està passant i és preciós! I no hi hem pas de renunciar, al contrari, hem de fomentar-ho!”.
“Les instal·lacions són arts de carrer, indiscutiblement!”
En aquesta línia de foment de les arts de carrer entrem en el tema de les instal·lacions i de la consideració que han de tenir: “Són arts de carrer, indiscutiblement!”, exclama Giribet. “Trobo que són projectes intergeneracionals, aptes per a tota la família, que poden ser educatius o d’entreteniment que paguen molt la pena”. L’any 2011, quan Duran es va fer càrrec de la direcció de la Fira, les instal·lacions era un terreny desconegut i s’equiparava als inflables, però ja llavors existien companyies com la pionera de l’Estat Espanyol, els osonencs Guixot de 8, o Tombs Creatius, de Bellpuig. Amb el transcurs del temps, però, s’ha anat creant escola i el creixement del sector ha estat remarcable, amb el naixement de Toc de Fusta, Katakrak o Itinerània, fins el punt que Giribet asegura que “ara no concebo una programació de la Fira sense, com a mínim, una o dues instal·lacions. Crec que formen part de l’ADN de les arts de carrer, són de carrer i passen al carrer. Un espectacle de carrer és un esdeveniment artístic que succeeix al carrer i les instal·lacions són això. Unes tiren més cap al joc, d’altres poden tenir una dramatúrgia més elaborada, cercant una història… Hi ha varietat. Però és indiscutible que ja són imprescindibles i que tenim creadors i creadores que disposen d’una dilatada trajectòria, que hi ha dedicat temps i rigor, arribant a tal nivell d’excel·lència que són referents a nivell internacional. Els considero uns ideòlegs, sempre pensant vejam quina estructura poden muntar”.
Canviem de tema –la conversa hi porta- i tornem a la qüestió de la creació de circuit: “ És quelcom endèmic –diu l’Anna-. Sempre s’ha sentit el mateix: S’ha de crear circuit! Primer érem pocs els que ho dèiem, però ara és generalitzat. Fa uns anys Fira Tàrrega estava força sola, però gràcies a d’altres esdeveniments de país que s’han anat constituint, consolidant i fent molt potents, com ara el Festus de Torelló, el Sismògraf d’Olot o Al Carrer de Viladecans, s’estan creant aquests circuits. És amb aquests programadors i programadores que Fira Tàrrega vol crear aliances i complicitats per tal que la xarxa s’ampliï”. Giribet assegura que tenen ajuntaments del voltant disposats a fer coses conjuntes i diu que volen fer partícips d’aquesta xarxa als municipis que ho desitgin per tal que “ells, nosaltres i les companyies hi guanyem”. Enguany, per primer any, Fira Tàrrega farà coproducció amb el Trapezi de Reus, el cicle Circ a la Plaça d’Olot, les Festes de la Mercè i el festival Al Carrer de Viladecans. “Ens hauria de caure la cara de vergonya –diu-. Nosaltres hem de provocar aquestes coses. Ja que no es provoquen de més amunt, doncs ja ho farem nosaltres”. Ara caldrà veure si les administracions hi acompanyen.
“Què hem fet malament per no estar al centre del debat polític?”
Aquest és un altre aspecte a tenir en compte. La impossibilitat de cobrar entrada en un espectacle de carrer fa que les arts de carrer estiguin en mans de les administracions, això és de la voluntat política, de manera que l’apartat finançament, vital, està sotmès a una certa volubilitat. Giribet en aquest sentit també és molt autocrítica: “Què hem fet malament? –es pregunta- Des del món de la Cultura, què hem fet malament per tal que als anys 80 aquesta fos al centre del debat polític i en canvi ara no ho sigui? Com ens hem explicat? Com ens hem venut? Realment la Cultura fa que com a ciutadans siguem més crítics i democràtics? És així? O ho hem anat pregonant sense justificació? La Cultura ens fa més saludables? Com ho podem avaluar això? Com podem fer creure als polítics que la Cultura és necessària? La meva opinió és que el discurs dels 80 s’ha exhaurit fa temps i ens cal elaborar-ne un altre que ens justifiqui. Quina experiència em provoca aquest espectacle, que faci que jo d’aquí a sis mesos actuï de manera diferent? Com ho podem mesurar? I no parlo de percentatges o estadístiques, parlo a nivell qualitatiu i com a individu. Com es pot avaluar això? Doncs posem-nos a investigar, perquè crec que és essencial. Hem de demostrar que som necessaris.” Giribet, però, també aposta per reduir la dependència del diner públic: “Crec que ens haurem de reinventar a nivell econòmic, aconseguir patrocinis de grans empreses, fent-los veure que som necessaris, que invertir en nosaltres té un seguit de bondats i això hauria d’anar acompanyat d’una llei de mecenatge amb cara i ulls. Reduir la dependència del diner públic permetria sobreviure en temps de crisis, sense que tot s’enfonsés”. Les qüestions estan sobre la taula. També s’han apuntat algunes solucions. Però ara, vivim a fons Fira Tàrrega, la primera de l’Anna Giribet com a directora artística. Que tingueu molt bona Fira!