23 / 05 / 19

Alfred Borràs de Toc de Fusta: “Estem acostumats que no siguem considerats com a artistes, sinó més aviat com a monitors, com qui porta uns inflables”

L’Alfred Borràs, l’Albert i la Laura Utgé són Toc de Fusta, una companyia de Les Avellanes (Noguera), que va néixer el 2012 i s’ha especialitzat en instal·lacions de carrer. Van guanyar el Drac d’Or al millor espectacle de carrer de la darrera edició de la Fira de Titelles de Lleida amb ‘Els amics d’en Crusó’. Aquest premi els ha de donar visibilitat i diuen que els “equipara a les companyies que fan espectacles de carrer, la qual cosa provoca que els programadors d’espais i festivals també percebin que estem al mateix nivell”, de manera que la tendència sigui a normalitzar la seva activitat i que aquesta sigui susceptible de rebre ajuts i d’acollir-se a la mateix regulació que la resta d’espectacles de carrer. En aquesta entrevista, Alfred Borràs fa una repassada a la trajectòria de la companyia, la seva manera de treballar i el moment que viu actualment un sector en el que Catalunya és pionera i que, encara que sembli mentida, té més reconeixement institucional arreu d’Europa i la resta del món, que no pas a casa nostra. Per increïble que sembli, són professionals, però no poden viure exclusivament de la feina que fan amb Toc de Fusta. Alguna cosa ha de canviar.

Com es va formar Toc de Fusta? Com va començar tot?

Som tres amics de Les Avellanes, on vivim, que fa 7 anys vam tenir l’oportunitat de presentar un projecte al Festival Internacional de las Artes (FIA) de Costa Rica, vam decidir que volíem fer autòmats i els va agradar la idea. Aquest món ens havia agradat sempre i jo havia estat 8 anys a Tombs Creatius –una altra companyia de Bellpuig que es dedica a fer instal·lacions- fent jocs. Havíem treballat amb fusta i vam aplicar el que sabíem per fer uns autòmats de gran format. El cas és que una companyia de Costa Rica va estar de gira a Catalunya i van descobrir les instal·lacions de carrer, els van fascinar per la seva llibertat i per la interacció i, com que gestionaven el festival de què hem parlat, van decidir portar-ho allà. Va ser el 2012 i van crear una secció expressa anomenada El ingenio catalán, en el qual hi érem nosaltres, Tombs Creatius –que hi va deixar una col·lecció de jocs-, Katakrak, Itinerània i Guixot de 8, amb diferents propostes. Va funcionar molt bé i l’acollida del públic va ser excel·lent. En aquest punt va néixer la companyia.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Els autòmats de Toc de Fusta, a Costa Rica, l’any 2012.

D’on provenien la resta de membres de la companyia?

La Laura era molt jove, tenia 22 anys quan vam començar, i l’Albert és del poble, fill i nét de fusters. A casa seva tenien una fusteria familiar que, amb els anys de la crisi, va haver de tancar i quan jo vaig deixar Tombs Creatius ens vam ajuntar i vam començar a fer disseny de mobles amb fusta ecològica, quan encara ningú no en coneixia l’existència.

O sigui, vareu anar a Costa Rica sense experiència prèvia com a companyia…

Cert. Quan van acceptar la nostra proposta dels autòmats, dels quals vam fer prototips, en van fer el seguiment, perquè era una coproducció. Tant és així que els autòmats, una col·lecció de sis peces de gran format, inspirades en la fauna autòctona d’allà, es van quedar a Costa Rica. Hi havia un cocodril, una granota… Els autòmats imitaven els seus moviments i encara ara continuem treballant amb aquest tipus d’autòmats i perfeccionant el moviment animal.

És de suposar que, després d’aquests anys, han evolucionat els autòmats?

I tant! Abans giraves una maneta i observaves què passava. El gir de la maneta anava multiplicant els moviments i passaven diferents coses. Això era interessant, però vam detectar que, sobretot amb els infants, és necessari que hi hagi un factor de divertiment, perquè fer girar una maneta una o dues vegades i observar pot tenir interès, però fer-ho 10 vegades pot avorrir. Així doncs, vam idear que aquest gir de maneta fos un joc i amb aquest concepte bàsic creem les instal·lacions.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Un dels autòmats que es va quedar a Costa Rica.

Quin va ser el següent pas després de Costa Rica?

Doncs vam idear el que ara són Els amics d’en Crusó, una instal·lació que barreja autòmats i joc. El joc és el catalitzador de la instal·lació, ja que en jugar i interaccionar, el públic acciona els mecanismes que fan moure els autòmats. La idea era fer una instal·lació que pogués anar a tot arreu, inclosa la festa major del nostre poble, una petita localitat de 100 habitants, i que tothom, grans i petits, poguessin trobar el seu espai. És per això que vam fer la col·lecció d’autòmats Els amics d’en Crusó, que va guanyar el premi a Lleida.

Com definiries què és una instal·lació de carrer?

És complicat. Per definir-ho potser és millor explicar què és el que es troba la gent. En el món de les arts de carrer estan acostumats a un format d’espectacle amb un inici i un final. Una història tancada. La instal·lació trenca això, envaeix l’espai urbà i ofereix diversió i estímuls, amb objectes; el públic pot interactuar lliurement en un espai de diversió on la gent passa el temps i descobreix coses enginyoses, divertides i boniques. Es tracta d’oferir el màxim d’estímuls per distreure, entretenir i emocionar en ocasions a la gent, en funció del tipus d’instal·lació.

Creus que pot arribar a emocionar?

Depèn del tipus d’instal·lació. A la Fira de Titelles, a més d’Els amics d’en Crusó, la nova instal·lació que vam presentar va ser L’atelier, que seria la fusteria on es va construir Els amics d’en Crusó. Es tracta d’una instal·lació adequada per a un públic a partir de 7 anys i hi ha una història, sense necessitat de paraules. La història és a l’espai, als objectes, als calaixos, on hi ha coses, petits secrets, que expliquen una història amagada, que no té principi ni final, que el públic va descobrint a través de diverses imatges fruit de determinades vivències amb les quals el públic es pot crear la seva història de L’atelier.

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Els autòmats de Toc de Fusta a Ramsgate (UK), en la seva primera sortida europea.

Compte que entrem en el camp de la dramatúrgia! Que existeixi una dramatúrgia més o menys explícita en les instal·lacions, un concepte, és bàsic a l’hora de determinar quina consideració han de tenir?

A L’atelier és molt evident que hem intentat donar un pas endavant en aquesta direcció, en el concepte i el que dona de si una instal·lació, que no sigui només joc. Respecte això de la consideració, ja li ha passat al circ i a les arts de carrer, que han hagut de demostrar a base de creacions i d’anar innovant, el que pot ser un espectacle de circ o de carrer i ara ja tenen una altra consideració. Al sector de les instal·lacions estem fent aquest camí i potser el Drac d’Or és un primer pas cap al fet que aquestes aconsegueixin un reconeixement que ens ajuda a nosaltres com a creadors i ens obliga a innovar el concepte d’instal·lació i el format d’interacció amb el públic, sense la necessitat d’una dramatúrgia explícita, sense un actor que expliqui la història. Cal mirar d’arribar al públic a través d’altres camins.

Per tant, la vostra feina té un valor artístic…

I tant! Hi ha creacions de companyies, com per exemple de Guixot de 8, que vistes des del punt de vista d’algú que no sap que allò és un joc, li pot semblar que és una escultura. Allò té un valor artístic evident. El Joan Rovira (fundador de Guixot de 8) ha fet instal·lacions que són interpretacions d’escultures molt conegudes i les anima, els dona moviment i joc, i això té valor artístic. Les companyies que creem instal·lacions anem treballant sobre aquests conceptes.

Com són els vostres processos de creació?

Som tres persones i treballem per consensos. El procés creatiu és molt caòtic, ens donem molta llibertat creativa i ens respectem molt el treball de cadascun. És un procés llarg, perquè tots volem estar satisfets del que fem abans de mostrar-ho. No tenim rols definits, tots fem de tot i ens hem esforçat per aprendre els uns dels altres. A mi però no em deixen tocar el pinzell –riu-, però puc suggerir els colors –riu més-. Intentem reduir les diferències tant a nivell creatiu, com d’habilitats.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

L’Albert Utgé, al taller de Toc de Fusta, ultimant la construcció d’un autòmat.

Llavors es tracta de trobar la idea…

En tenim una llibreta plena! Tenim un carretó d’instal·lacions que anem mastegant molt. L’atelier ha canviat de forma moltes vegades, fins arribar a la línia creativa que ens agradava. El que ens costa més és trobar la idea i pensar com es pot materialitzar, que no pas fer-ho. Com que ho hem pensat tant, materialitzar allò que tenim al cap és fàcil. Ho treballem tot molt a nivell conceptual, tant el joc com els mecanismes, perquè no som enginyers i li hem de donar moltes voltes. Allò que fem, abans ens ho hem imaginat molt per comprovar que funciona. En Joan Rovira em va dir un dia: “Si t’imagines que una cosa es pot trencar, algun dia es trencarà” i té tota la raó. Nosaltres fem proves amb la gent del poble. L’experiència és un grau, ja saps algunes coses sobre l’ofici, però cal fer proves. Per fer L’atelier vam fer un pregó demanant a la gent del poble si tenien mobles en desús, que els els passaríem a buscar. Una gran part de L’atelier està fet amb aquells mobles i quan els vam mostrar la instal·lació, la gent tenia la curiositat de venir a veure què havia passat amb aquella tauleta de nit o aquell tocador.

Els processos, són llargs?

Depèn. Quan tenim la idea, intentem trobar festivals o llocs on estrenar que ens fixin un calendari i ens marquin el ritme del procés, perquè nosaltres ens hi passaríem la vida, divagaríem ajaguts sota un arbre.

Quins referents teniu?

Joan Rovira va ser el pioner d’aquesta idea de traure el joc al carrer, fa més de 25 anys. Després de Guixot de 8, també hi tenim Tombs Creatius, que ara ha fet el vintè aniversari. Jo vaig ser-hi 8 anys a Tombs. I de Guixot n’han sortit també Katakrak i Itinerània. Cadascú amb la seva idea, hem anat evolucionant i perfeccionant allò que fem, cadascú amb la seva visió i la seva capacitat i creativitat. Em quedo amb aquestes companyies.

Alguna de forana?

Hi ha gent que treball molt bé fora, com ara Théatre de la Toupine, a França, però quan veig les seves instal·lacions veig molta més sofisticació, menys artesania que és quelcom que defineix molt a les nostres companyies, que som petites, però que intervenim en tot el procés creatiu, des de la concepció de l’espectacle fins a la seva construcció i el muntatge al carrer.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

L’atelier, la instal·lació que Toc de Fusta va estrenar a Lleida.

És a dir, que la utilització de les noves tecnologies no hi tindrà gaire lloc a Toc de Fusta?

No ho descarto, però no m’agrada. Crec que en el que és instal·lació de carrer el que importa és sobretot la interacció humana i les noves tecnologies són molt fredes pel meu gust. Es poden fer instal·lacions de carrer espectaculars en base a l’ús de la tecnologia, ho sé, però se m’escapa conceptualment.

Vosaltres, a diferència de les companyies de teatre convencionals, podeu mantenir en cartell l’espectacle tant com calgui. És un avantatge?

És cert, però les instal·lacions tampoc són inamovibles, evolucionen. Els Amics d’en Crusó no són els mateixos que a l’inici, hem anat traient i posant coses, hi hem treballat i sempre es pot renovar i actualitzar un espectacle. La instal·lació s’ha de mantenir viva, com passa amb les obres de teatre, que són diferents de l’estrena i quan ja han fet un rodatge.

Teniu la sensació que les instal·lacions són menystingudes? Que tenen un estatus inferior a la resta d’arts de carrer i d’arts escèniques?

És evident. Hem intentat entrar al programa.cat –una eina de difusió artística de la Generalitat- i que les instal·lacions hi poguessin entrar. No totes, perquè ells posen al mateix sac tot allò en què no hi ha un treball interpretatiu al darrere, que és el criteri que utilitzen per descartar propostes. Vam intentar que, en l’àmbit de les instal·lacions, es fes una petita valoració de si podia existir un valor artístic en el treball que fan les companyies, a part de la professionalitat que es pressuposa. Però no ha pogut ser.

Essent Catalunya puntera en aquest tipus d’art de carrer, sembla un contrasentit, oi?

La veritat és que tot i això estem contents. Aquesta setmana anem a Dinamarca, la següent serem a Noruega i la següent a Alcoletge, i l’altra anem a Anglaterra i estrenarem L’atelier a Londres. Festivals d’arreu d’Europa han detectat que les instal·lacions els funcionen i quan, pel format de festival, tenen necessitat que hi hagi un espai en què la gent es vagi trobant entre espectacles, miren a veure què fan les companyies catalanes i què hi ha de nou. Els agrada que hi hagi joc, que sigui interactiva, que sigui un espai lliure, sense res que l’encotilli. És un format d’espectacle de carrer molt propi en el qual a Catalunya som pioners i en els darrers anys hi hem abocat molta creativitat. Això en un país en que encara no s’ha considerat prou a les companyies, que si sobreviuen és, sobretot, gràcies a la consideració que sí que tenen de la Jonquera cap amunt.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una imatge de ‘L’atelier’, en la darrera Fira de Titelles de Lleida.

A què ho atribueixes?

No ho sé, la veritat. L’experiència amb el públic és la mateixa, per això no et sé respondre. Pot ser quelcom de cultura de l’oci, o la tradició que hi hagi en aquell país pel que fa a la programació d’arts de carrer, o l’exigència del públic. Però nosaltres estem molt contents de la resposta del públic. De tot el públic, del català i el de fora. La diferència no vindria per aquí. Nosaltres veiem el paper remarcable que juguem les companyies catalanes en les arts de carrer a nivell europeu, però aquí no se’ns coneix i fruit d’això se’ns ignora i se’ns arracona. El tracte és bo, però quan anem a segons quins festivals en la seva programació ens posen al fons. En l’apartat d’”altres” hi posen “jocs de fusta”. No posen ni tan sols el nom de la companyia, només que  “hi haurà jocs de fusta”. Ja estem acostumats que, per a segons qui, no siguem artistes, sinó que més aviat som monitors, com qui porta uns inflables. No em queixo, a mi el que m’interessa és el públic, no els programadors.

D’acord, però aquesta poca consideració afecta a la visibilitat i per tant a la possibilitat d’aconseguir contractacions. O no?

És una mena de roda. Si el festival em posa a la mateixa alçada que els espectacles de carrer, el públic em percep al seu mateix nivell; si la Fira de Titelles em dona un premi i em posa al nivell d’espectacles de carrer, tant el públic com el programador de festival que va a aquella fira també pot ser que em percebi al mateix nivell. És aquesta roda que crec que ara comença a funcionar. Nosaltres estem supercontents de rebre el Drac d’Or, però també les companyies amb que hem pogut parlar, ens hem felicitat i hem quedat que ho anirem a celebrar junts i ens il·lusiona que poc a poc aquest concepte d’instal·lació, aquest format, pugui tenir més bolos i a tothom li agrada que se’l valori.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Borràs i Laura i Albert Utgé recullen el Drac d’Or al millor espectacle de carrer de la Fira de Titelles de LLeida.

Us considereu artistes?

Nosaltres fem un treball creatiu. No sé si dir artístic, perquè les fronteres de l’art són difuses. Potser no volem compartir un missatge però sí una experiència amb el públic, ens agraden molt els espectacles d’interacció lliure, veure gent, tota mena de públic de diferents edats, sentint-se lliure i participant, relacionant-se, i veure els somriures, les sorpreses, les mirades… És una experiència lúdica que potser no té valor artístic, però a nosaltres transformar l’espai públic d’aquesta manera ens motiva moltíssim.

En podeu sobreviure de Toc de Fusta?

Tenim altres feines. Som una companyia professional, però no podem viure de Toc de Fusta exclusivament. Hem portat el projecte de Costa Rica a Noruega, però no en podem viure. Ens mou la il·lusió, hem de fer una acurada planificació econòmica i no comptem mai les hores que passem a la fusteria. Però ens ho passem bé en aquest treball, fent la tasca junts i fent feina creativa. En aquest set anys hem visitat  Costa Rica, França, Itàlia, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Anglaterra, Dinamarca i Noruega. Poca broma.

  1. Arturo Says: 23/05/2019 21:26 Reply

    Crec que son artistes…i bons

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This