Estrenes i punts d’inflexió a FiraTàrrega 2023
FiraTàrrega és l’aparador principal al nostre país de les companyies catalanes de teatre de carrer. Entre aquestes també s’hi troben les que es dediquen a les arts escèniques per a tots els públics i a les instal·lacions participatives d’autor, algunes de les quals aprofiten per estrenar-hi les seves noves produccions. L’edició d’enguany no és una excepció i hi portaran els seus nous espectacles les companyies Zum Zum Teatre, Farrés Brothers, Holoquè i La Baldufa, entre d’altres. Per a algunes, les novetats són un punt d’inflexió en la seva trajectòria.
Des de fa un temps, hi ha companyies que és complicat etiquetar, perquè tan aviat fan un espectacle relativament convencional pel que fa a les formes, com et surten amb un espectacle que canvia el seu àmbit habitual –d’interior al carrer o a la inversa-, que canvia el seu llenguatge –de teatre a dansa o moviment o de gestual i visual a text- o que introdueix elements externs a la companyia en el procés de creació que enriqueixen la producció. La Baldufa, Farrés Brothers, Zum Zum Teatre o Holoqué serien aquesta mena de companyies valentes, coratjoses, que arrisquen, que evolucionen. També tenen en comú que ja estan consolidades i la seva trajectòria és dilatada, potser per aquest motiu se senten més capaces d’innovar i obrir nous camins creatius. Les quatre companyies actuaran en el marc de la pròxima edició de Fira Tàrrega, dues d’elles, Holoqué i Zum Zum Teatre, a més a més estrenaran espectacle.
Rhinos contra els estereotips i els prejudicis
La companyia liderada per Ramon Molins continua en la línia dels paquiderms de carrer, després de l’espectacle Hippos, en aquest cas amb Rhinos. Ho explica ell mateix: “Molta gent els confon, fins i tot nosaltres mateixos. El que està clar –diu Molins- és que sense Hippos no hi ha Rhinos, perquè va ser llavors que vam descobrir un material a partir del qual treballar, amb un titella habitat amb una mobilitat molt especial i vam generar un primer impacte que resumia tot l’espectacle en la frase: Sobreviuré si em deixes ser. Sabíem, però, que hi havia més”.
Rhinos és una altra manera d’acostar-se a l’univers descobert en l’anterior espectacle, del qual els Zum Zum ja n’han fet fins a 150 funcions, la darrera a Bahrein, la qual cosa representa si més no una paradoxa: “Hippos ens ha donat moltes satisfaccions i una gran projecció internacional –explica Molins- que era l’objectiu que perseguíem, però Rhinos és una altra manera d’atansar-se a aquest univers en què unes bèsties que han estat convertides en icones d’agressivitat i toxicitat, són en realitat molt porucs, fugen de la presència humana i segueixen la filosofia del viu i deixa viure”.
Segons el director de l’espectacle, que ha estat creat de manera col·lectiva, aquest, sense voler ser alliçonador, sí que es presenta en contra dels estereotips que “acaben generant prejudicis”, diu Molins. “Es tracta d’una proposta no argumental, no té història, no pretén que el públic aprengui res o que arribi a cap conclusió, ni tampoc que el públic acabi pensant la mateixa cosa. A més, és encara més per a tots els públics que l’anterior. Rhinos està format per esquetxos al voltant de la idea de no etiquetar i de no caure en prejudicis, per això recuperem un eslògan que ja havia sortit durant el procés de creació de l’anterior muntatge: All you need is dance.” Els esquetxos de Rhinos, que dura poc més de 20 minuts –el desgast dels intèrprets dins les disfresses és enorme- estan presentats de manera desordenada, sense pretendre dialogar amb el públic, que és convidat a trobar fils on agafar-se i a extreure les seves pròpies conclusions.
La fragmentació i la inexistència de fil argumental no són els únics punts de similitud d’Hippos i Rhinos. La disfressa n’és un altre, ja que tant els uns com els altres són vestits inflables que representen animals pesants, aparentment lleugers com una bombolla de sabó, provocant una paradoxa visual ben curiosa que, per si sola, ja explica alguna cosa. En el cas de Rhinos, però, els personatges estan més personalitzats. D’entrada, són de color rosa, un color “molt eloqüent” en paraules de Molins, que fuig però de l’alliçonament –“M’horroritzen els espectacles així”, diu- i el que pretén és “sacsejar l’espectador”. Molins ha comptat per muntar l’espectacle amb les idees d’ell mateix, de Ferran Aixalà, Begonya Ferrer, Nando de Pablo, Albert Garcia i Jordi Gilabert, aquests dos darrers conjuntament amb Gisela Guitart, Àngels Ribes i Saray Segura també són els intèrprets.
Per a Zum Zum Teatre, aquesta edició de Fira Tàrrega serà intensa, ja que a banda d’estrenar Rhinos, també hi presentarà El Testament, una peça deliciosa de teatre d’objectes i auto-ficció –més auto que ficció-, interpretada per Ramon Molins. Zum Zum oferirà tres funcions de cada espectacle, que no podrien ser més diferents, ja que un és de carrer, explosiu i breu i l’altre és de sala, reflexiu, íntim, però tots dos amb el segell de la companyia intacte: saviesa, intel·ligència, rigor, humor i diversió.
L’evolució dels hologrames
La Companyia Holoqué, que aplica les noves tecnologies a les arts escèniques, és una de les altres que estrena a Fira Tàrrega. De fet, gairebé es pot considerar casa seva, perquè hi ha estrenat les seves tres creacions. El 2016, va estrenar-hi L’oníric món de dins; l’any 2019 va debutar-hi amb el seu segon espectacle, La Caixeta, ja dins el programa de Suport a la Creació, mentre que enguany estrena Steampinball, una instal·lació participativa de realitat mixta en què es barregen les arts escèniques, l’artesania i la tecnologia immersiva. El segell de la companyia és clar: crear històries que s’uneixen entre el món quotidià i el que percebem quan travessem la porta de la nostra imaginació.
Diego Caicedo, que és l’ideòleg i líder de la companyia, explica que aquest és un pas endavant i un punt d’inflexió en la trajectòria d’Holoqué: “Com a companyia, ens caracteritzem per la utilització d’hologrames, però ens hem plantejat fer un pas més en l’aspecte de la participació del públic i la interacció directa d’aquest amb l’holograma, que fins ara no havíem pogut materialitzar”. Superar aquest aspecte és una de les satisfaccions del Diego en aquest projecte, ja que era un dels objectius que s’havien marcat. Per elaborar els pinballs s’ha creat un equip d’experts format per diferents perfils professionals especialitzats en la matèria. A més, el promotor de la companyia explica que han hagut de buscar només fórmules: “En Sergio i en Ion (Stage Lab), responsables de la qüestió tecnològica, han hagut d’innovar, anaven a cegues, han hagut d’inventar com fer-ho, perquè no teníem cap manual ni cap referència”.
I de què va Steampinball? Doncs és una instal·lació de 10 metres quadrats aproximadament de 5 pinballs d’accés lliure, però amb algunes particularitats: els pinballs no són les habituals màquines de bars, grans caixes rectangulars amb llums, campanetes i una bola, sinó que d’entrada cada pinball explica una història, una aventura, i el tauler de joc, la màquina, és un objecte no convencional: un cofre del tresor, una guitarra, un quadre de la Mona Lisa, un rellotge de cucut o una nau espacial. Els pinballs, d’estètica steampunk, representen i expliquen al públic cinc històries que han viscut els germans Doing i Cloing, que es passegen entre les màquines i interactuen amb el públic, que hi juga, combinant el recorregut de les boles d’acer amb els comandaments que els permeten activar els hologrames.
“La durada de cada aventura és d’uns 3 minuts –explica en Diego- i, per exemple, en el cofre per arribar al tresor s’han de superar volcans i taurons, en el de la guitarra s’ha de lluitar contra monstres “metaleros” per arribar al final, al quadre de la Mona Lisa s’ha de netejar de grafits i altres residus, o s’ha de reparar el rellotge de cucut que es troba en mal estat, o s’ha d’arreglar una nau espacial… Aquestes són les aventures que viu el públic”. Tothom a experimentar!
Una faula arqueològica
El volum L’horrible història del món (Terry Deary) és el punt d’inici del nou espectacle de la companyia igualadina Farrés Brothers, HoHiHu, L’horrible història de la humanitat. En la línia de les anteriors companyies, d’introduir canvis i marxar de la zona de confort, HoHiHu és un espectacle de carrer, un àmbit que Farrés Brothers encara no havien tocat, tot i que havien actuat al carrer. Això, segons Pep Farrés, té diverses explicacions: “Feia temps que teníem la idea, perquè dins la companyia tenim l’obsessió de fer coses per a públics diferents, que formen part de col·lectius diversos. El carrer és un col·lectiu al qual no ens hem adreçat mai. També hi ha un motiu més prosaic: nosaltres fem sobretot teatre de sala i aquest període cada vegada s’escurça més. Abans anàvem de setembre a juny, seguint el curs escolar i ara les programacions comencen més tard, cap a l’octubre i acaben més aviat, cap al maig, i això et deixa molts mesos inactiu”.
Farrés explica que quan el llibre els va arribar a les mans els va semblar que podria tenir suc: “Explicar la història de la humanitat des d’un punt de vista gamberro i humorístic tenia el seu què i a partir d’aquí també vam treballar altres referents, una mica més seriosos, però sempre intentant treure la part més cafre de l’actuació de l’home, no com a espècie, sinó com a gènere, la qual cosa ofereix una lectura força clara”.
Aleshores va arribar la necessitat de treballar amb un especialista en espectacles de carrer. La pallassa Marta Sitjà va ser l’artista triada, per la seva condició de dona, de pallassa i d’especialista de carrer. A més de Sitjà, a l’equip habitual, format per l’altre intèrpret juntament amb en Pep, en Jordi Farrés i pel dramaturg i habitualment director dels espectacles, Jordi Palet, s’hi va afegir l’Alba Valldaura, també intèrpret i pallassa.
L’acció passa en unes obres aturades a la ciutat per fer prospeccions arqueològiques. Hi trobem el constructor, que representa el capitalisme i l’avidesa dels promotors; també hi trobem el guarda de seguretat, la llei i l’ordre, la intransigència i l’arbitrarietat de l’autoritat. Tots dos homes i que esperen… un home! Però llavors arriba l’arqueòloga, la ciència i la raó, l’acadèmia i la intel·ligència. El xoc està servit.
Pep Farrés confirma que el procés de creació ha estat l’habitual, “cuinant a foc lent, com sempre” i que no es tracta d’una lliçó d’història. De les excavacions en van sortint objectes i artefactes de diverses èpoques, l’arqueòloga observa “el festival de testosterona dels dos garrulos i sense poder fer gaire res, fa molta cosa, com fan sempre les dones, que no per això surten als llibres o se’ls reconeixen els mèrits.” Farrés explica que la novetat de treballar al carrer és la d’haver d’incorporar les reaccions del públic i tenir en compte que el temps, l’entorn i el públic són variables i condicionen cada funció, que és diferent. “Tot té la seva importància, tot és una experiència i l’espectacle creix”. Farrés admet que això els ha representat un nou aprenentatge, un repte que han assumit amb gust.
Amal, a la recerca d’un món millor
La Companyia de Comediant La Baldufa és una altra companyia que presenta a Fira Tàrrega 2023. En aquest cas Amal, un espectacle de circ en el qual la gran novetat és que cap dels tres components de la companyia –Enric Blasi, Carles Pijuan i Emi Pardo- hi actuen, sinó que figuren com a autors i directors. Les intèrprets són Ona Vives i Laia Gómez, artistes de circ formades a Rotterdam. Ja això és tot un canvi, en un any en què la companyia lleidatana ha signat la seva darrera direcció artística del festival Esbaiola’t després de 16 anys, per focalitzar esforços en la mostra Enre9, que organitza al barri de la Mariola de Lleida, un barri complex que en certa manera ha inspirat Amal.
Enric Blasi explica que no actuen a causa de la tria de l’espectacle, no a una decisió conscient de no voler actuar. Volien fer circ de primer nivell i “nosaltres no ho podíem fer, de manera que vam optar per la Laia i l’Ona, dues artistes joves, molt capaces, amb les quals tenim una bona connexió i amb les que hem treballat la disciplina circense i la dramatúrgia a l’hora”. La història d’Amal és la d’una noia que fuig d’un país en conflicte i arriba a Europa buscant un món millor, on coincideix amb una altra noia i hi teixeix una relació. “Aquesta és una idea que ha estat influenciada per la relació que tenim amb la gent del nostre barri –explica Blasi-, on hi ha una gran quantitat d’immigrants”.
Amal és un espectacle sense text, només amb algunes indicacions en veu en off per posar en context a tothom, sobretot als més menuts perquè ho puguin seguir. Enric Blasi assegura que aquest espectacle, que de moment només té versió de carrer, és “un espectacle per a tots els públics com una catedral. És un espectacle amb molts nivells de lectura, interessant tant pels petits com pels adults. Amal parla de situacions reals, d’una noia que marxa de casa seva i es troba amb un món que no és tan amable com suposava.”
Davant l’allau d’informacions relacionades amb la immigració que fa temps que ens abasseguen socialment i l’aparent pell morta que hi hem posat, Blasi no creu que sigui picar ferro fred: “Tocaria plegar si creguéssim així. Estem convençuts del que fem, però és precisament perquè el moment és difícil que ara cal més compromís que mai.” La manera de treballar de La Baldufa, a més, també és de cocció lenta i requereix feina i sacrificis. Es tracta d’un sistema de prova-error, d’anar construint durant els assajos i les residències i, en aquest cas, d’una direcció col·legiada i també preses de decisions conjuntes implicant-hi fins i tot les mateixes intèrprets. “Hem acabat el procés sent bons amics –diu Blasi-. Elles dues tenen molt talent, són súper treballadores, molt compromeses, sempre rient, sempre amb molt bona actitud i en aquest sentit ha estat fàcil. Hem insistit força en el tema de la interpretació perquè segurament era l’aspecte que s’havia de treballar més i ara ja són a la vora d’aquell click final que et permet dir que l’espectacle ja és teu, que ja el tens apamat”.
El proper octubre La Baldufa i el Duo Laiaiona començaran a treballar la versió de sala –la versió de carrer també requereix un cert recolliment- on es podran treballar aspectes com la il·luminació, ajustar la dramatúrgia o la creació d’ambients. Gaudiu molt d’aquesta edició de Fira Tàrrega.
