Notícies novetats, curiositats, experiències club... Notícies novetats, curiositats, experiències club...
24 / 03 / 21

VEU EN OFF / “Les preguntes”, del dramaturg Jordi Palet i Puig

El dramaturg Jordi Palet, docent a l’Institut del Teatre, membre de la companyia Farrés Brothers & Cia., guanyador del Premi Max 2020 al millor espectacle familiar amb Sabates noves (Cia. L’Home Dibuixat),  guanyador del Premi ASSITEJ Espanya de Teatre per a la Infància i la Joventut amb l’obra De sucre, ha elaborat aquest escrit amb motiu de la celebració del Dia Mundial de les Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut (dia 20 de març) i del Dia Mundial del Teatre (27 de març).

– No disposem de massa temps, perquè suposo que heu de tornar a classe, però si us sembla bé podem obrir un petit torn de preguntes, per si us ha quedat algun dubte o si us ve de gust comentar alguna cosa de l’espectacle. Sí?

El professorat de cada classe, escampat per la platea, es mira entre sí. I abans que ningú es pronunciï ja hi ha moltes mans alçades plenes de curiositat. L’obra que acaben de veure els deu haver atrapat, perquè durant la representació hi ha hagut un silenci d’aquells que quasi es poden palpar.

– Sí, digues. El de la samarreta vermella.

I comencen les preguntes: Quant de temps heu trigat a fer aquesta obra? És veritat, el que expliqueu? Quan t’has etivocat tantes vegades, ho feies expressament? Las luces van solas? Ho heu construït tot vosaltres? Sou nòvios? Com ho feu, per no tenir nervis abans de començar? Com vau aprendre aquest ofici?

La companyia respon cada qüestió amb el mateix interès que percep a la sala. Algunes veus infantils ressonen fins a l’última fila, d’altres fan palès el xoc entre el desig de saber i la timidesa infinita.

Les preguntes se succeeixen com si la curiositat no s’acabés mai (perquè, per sort, mai no s’acaba) fins que li toca el torn a una nena, que diu:

– Jo no tinc cap pregunta –i fa una pausa. De sobte, el silenci de la sala es transforma–. Només volia dir una cosa: que l’obra m’ha agradat perquè ho expliqueu tot sense paraules, i que s’entén igual, i això m’ha agradat.

El comentari provoca un nou reguitzell de mans aixecades:

– Doncs a mi m’agraden més les obres on sí que parlen amb paraules, perquè penso: “per què no parlen?”, pro bueno, aquesta també m’ha agradat eh?

– Doncs a mi m’agradaria que el meu pare veiés aquest teatre, perquè vosaltres sense parlar dieu moltes coses i en canvi el meu pare no diu mai res però no hi ha qui l’entengui, perquè no diu res i no s’entén.

– Doncs la meva mare no calla mai, però en realitat és com si tampoc digués res.

– Doncs jo tinc un germà que no parla perquè té paràlisi cerebral.

– Doncs la nostra profe quan explica contes és molt guatxi, però quan acaba el conte es posa a cridar, i preferiria que ens expliqués un conte que no s’acabés mai, perquè així no cridaria.

– Doncs la meva mare volia ser actriu però al final es va casar.

– Vosaltres esteu casats?

– Teniu fills?

– Sou nòvios?

– Las luces van solas?

Sembla com si la realitat hagués entrat abruptament al teatre. La companyia es troba indefensa davant aquell trencament definitiu de la representació. Les actrius i els actors es miren entre sí, i abans que ningú es pronunciï, la tècnica de llums apreta el botó de black out. Fa un fosc total a la sala. Normalment, en una sessió de teatre escolar això genera una reacció automàtica de crits i histèria col·lectiva. Avui, però, la reacció ha estat una altra, ja que immediatament, ha disparat un canó de llum cap a un de les intèrprets. El cop d’efecte ha fet tornar el silenci. L’actor il·luminat no sap què dir, però comença a parlar.

– Abans algú ha preguntat sobre el posar-se nerviós abans de fer teatre, i ja ho hem respost, però jo voldria afegir una cosa: jo només em poso nerviós quan no faig teatre. Quan sóc dalt l’escenari sóc feliç perquè sé exactament què he de fer, sé com reaccionar, sé què em dirà l’altre, amb un marge d’error bastant controlable. En canvi, a la vida real tot això no hi és, i això em fa estar nerviós.

Ell continua explicant-se davant la mirada astorada de nens, nenes i mestres, que veuen com l’actor comença a plorar. Les llàgrimes dibuixen un regalim que no triga a vessar cap a la platea. El públic comença a notar que se li xopen les sabates i instintivament, algú s’enfila a l’escenari per no mullar-se. La tècnica de llums taca l’espai amb un to blavós.

L’home continua parlant i plorant, la platea s’inunda i l’escenari s’omple de gent petita i gent adulta, contemplant les butaques buides i les preguntes que encara hi ressonen.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This