19 / 11 / 18

La salut dels titelles catalans penja d’un fil, tot i que estan en constant innovació creadora

La realitat del sector titellaire a Catalunya demana atenció mèdica urgent. “La seva salut, tot i sent bona, és precària i penja d’un fil. La incertesa és el seu estat natural i la manca de mitjans el persegueix, malgrat no pari de presentar noves produccions, que solen ser molt ben rebudes pel públic.” Aquesta és  una de les últimes conclusions que planteja l’estudi El sector del Teatre Visual i de Titelles a Catalunya presentat divendres passat a Barcelona. L’ Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) del Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya 
ha encarregat aquest treball per tal de conèixer la realitat del sector. Toni Rumbau, director de la revista Putxinel·li, i la Junta d’UNIMA (Unió Internacional de la Marioneta) Catalunya (Eudald Ferré, Lídia Clua, Glòria Arrufat, Carles Cañellas, Xesco Quadras i Pere Bigas) han elaborat l’estudi amb l’objectiu de fotografiar un sector amb especial representació a Catalunya. De fet, han comptabilitzat 118 companyies entre professionals, semiprofessionals i amateurs.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

D’esquerra a dreta: Jordi Alomar, director del festival IF de Barcelona, Nèlida Falcó, directora d’Arts Escèniques de l’ICEC, Toni Rumbau, director de la revista ‘Putxinel·li’, i Eudald Farré, president d’UNIMA Catalunya, a la presentació de l’estudi.

Una de les conclusions que s’extrau de l’estudi és que el públic familiar tira del sector titellaire amb especial força. De les companyies enquestades per elaborar aquest informe, prop de tres quartes parts es dediquen a fer espectacles per a públic infantil i familiar. Algunes combinen també propostes per a públic adult, però tot just suposen una tercera part. Això sí, la xifra va en augment. De tota manera, mentre el públic familiar garanteix una assistència regular als espectacles de titelles de Catalunya, l’adult no compta amb tanta tradició i costa molt més d’atraure. En qualsevol cas, una de les idees que aporta l’estudi recent publicat és que és fonamental la programació regular per tal de crear més públic: “La regularitat és la condició primera i principal sense la qual qualsevol política de creació de públic serà pràcticament impossible o molt difícil. És la base indispensable per fidelitzar un públic”, diu Toni Rumbau, encarregat de redactar l’estudi.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Un dels espectacles de l’última edició de la Fira de Titelles de Lleida.

En aquest sentit, l’informe reconeix la feina de sales on exclusivament s’exhibeixen espectacles de titelles, com La Puntual o el Marionetàrium del Tibidabo, i també d’altres que si no ho fan totalment, centren bona part de la seva programació en aquest tipus de propostes (la Sala Fénix de Barcelona, els Lluïsos de Gràcia, Can Ninot de Sant Cugat o la Cate de Figueres). L’estudi subratlla la importància de potenciar i conservar el que ja existeix més que no pas crear nous espais i també la de dotar d’ajudes a aquestes sales per a que puguin pagar catxet a les companyies i evitar les actuacions a taquilla. Les fires i festivals també centren un altre punt de l’estudi, que recull un total de 18 a Catalunya que es focalitzen en aquest sector. Destaca la tasca de la Fira de Titelles de Lleida, que l’any que ve compleix tres dècades de trajectòria, i també els esforços de la Mostra d’Igualada per incloure espectacles així. Reclama més proporció de titelles a la Fira Mediterrània de Manresa i conclou que els baixos pressupostos d’aquests certamens -en molts casos rebaixats encara més per les retallades en les ajudes públiques- impliquen pagaments insuficients a les companyies que hi participen. També alerta de l’excessiva dependència d’alguns festivals de les energies de persones concretes, que fan feble la seva continuïtat. Per tot plegat, reivindica la promoció de col·laboracions entre festivals més que no pas la competència, per tal de créixer i donar impuls al sector titellaire català.

Pel que fa a les tendències dels espectacles de titelles, l’estudi dona a entendre la gran capacitat d’adaptació i de visió de futur que tenen les companyies del sector. La combinació de dansa i objectes, en exemples com Molsa de Thomas Noone DanceHe man Eh de Zero en conducta, o la incorporació de la mecànica o la robòtica, i també la importància que va adquirint la barreja a escena del treball actoral amb els titelles (Farrés Brothers, Teatre Nu, Zum Zum Teatre, Xip Xap o La Baldufa) es barregen amb la creixent inspiració en la tradició del titella de garrotada. De les companyies enquestades, un 68% puja a l’escenari titelles amb actors i actrius. També destaca que el 40% fan teatre d’objectes i en el 30% dels casos, els titelles surten al carrer per fer el seu espectacle. El treball amb titelles de fil suposa un 22% del que fan les companyies enquestades a l’estudi. Toni Rumbau posa en valor la feina feta: “Els titelles han alfabetitzat la població en els llenguatges visuals, competint amb els mitjans audiovisuals”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Un exemple de combinació del treball teatral d’una actriu amb un titella a l’espectacle ‘He man eh’ de Zero en Conducta.

Gairebé la meitat del centenar de companyies de Catalunya fan funcions escolars, entre les seves activitats. I, de fet, un dels aspectes, potser no prou coneguts, dels espectacles de titelles són els seus beneficis terapèutics, a banda dels pedagògics. I és que la possibilitat que els titelles ofereixen de relacionar-se amb l’entorn a través d’una figura intermitja, obre tot un ventall de tractaments per patologies psíquiques. Un exemple ben clar és el de l’espectre autista, ja que l’ús de titelles permet el desbloqueig, amb casos en què l’infant es posa a parlar tranquil·lament amb la marioneta. També s’han utilitzat titelles per assistir infants en situacions de crisi post-traumàtica, ja que permeten normalitzar i exterioritzar emocions que no tenen altra forma de sortir. L’estudi cita el treball de Karim Dakroub, que al 2013 va fer un curs a Barcelona sobre l’ús de marionetes als conflictes. O també el de Teia Moner, amb l’organització d’unes jornades internacionals; el projecte “Art Sostingut” de les titellaires Mercè Francis i Núria Mestres amb la directora teatral Rosa Férez a l’Hospitalet de Llobregat per promoure el creixement i l’integració emocional; o la línia del psicodrama seguida pel psiquiatre Raúl Vaimberg en col·laboració amb Andreu Carandell.

Tot això, demostra que el gènere titellaire està en “constant procés d’hibridació”, com diu l’estudi en les conclusions. L’informe reconeix que aquest és “un sector ple d’innovació creadora, molt dinàmic i molt atent al futur, i que surt sempre que pot a l’estranger. Molts dels seus artistes treballen més fora que dins del país. És un sector ple de contrastos, de diferències i de contradiccions, cosa que el fa interessant i atractiu als ulls de qui l’observa. A vegades recrea tradicions ancestrals, i a vegades es dispara vers imatges futuristes i llenguatges trencadors. La seva agilitat per adaptar-se a les vicissituds del mercat, dels teatres i de les situacions més complicades, és infinita.” Tot i això, reclama atenció ja que les companyies de titelles i també els espais d’exhibició necessiten “idees noves i clares, un posicionament sòlid, més autoconsciència com a sector i més suport econòmic” per sobreviure.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This