Dia Mundial de les Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut. És un nom ben llarg. Massa seriós. Institucional. Podem resumir-ho: Dia del Teatre Infantil i Juvenil. Es tracta d’una commemoració que per a molta gent passarà inadvertida, com tants altres “dies de…”, però que a d’altres ens farà parar i reflexionar una estona. No anem malament de temps.

L’actor japonès Yoshi Oida, un habitual de la companyia de Peter Brook, ha escrit un manifest exprés que es basa en la seva experiència com a jove espectador del teatre japonès tradicional, que li va servir posteriorment de base per trobar la seva pròpia veu, la seva manera d’expressar-se a partir del que havia vist i anant més enllà. El teatre infantil i juvenil té aquest poder i aquesta responsabilitat, el de facilitar els camins per crear una veu pròpia, el d’oferir una manera de viure i entendre el món i la vida, no només la professió, al jove públic.

Totes hem tingut “revelacions”, però si feu un exercici de memòria, les experiències que ens ha marcat més, les que ens han sorprès de debò, les que finalment han fet part de nosaltres són les que vivim en la infància i la joventut. No descobrim res de nou. Anar al teatre –al circ, a espectacles de carrer, etc.- sempre és una experiència reveladora, perquè és un espai on l’amfitrió sempre està predisposat a compartir, a mostrar, a donar, i com a espectadores hi trobem connexió, sorpresa i un aprenentatge profund. Parlem sempre del poder transformador del teatre. És exactament això, aquesta connexió, aquesta sensació d’experiència compartida en una trobada que fa que sortim de la sala diferents a com hem entrat.

El teatre és per tant una eina imprescindible per formar el sentit de comunitat, el sentit crític, el sentit comú i el sentit de l’humor. Aquests dos darrers, com diu el Tortell Poltrona, els únics sentits que no s’ensenyen a l’escola i els únics que ens salvaran en l’atzucac en el que ens trobem immersos actualment.

El leitmotiv d’aquesta jornada és: Portem la mainada al teatre. Fem-ho, fem-los aquest regal, introduïm-los en el ritual, que puguin formar la seva veu pròpia, que sentin que formen part d’una comunitat que es preocupa pels altres i que és capaç, quan li posen un mirall al davant –cosa que passa tot sovint- d’analitzar allò que fa bé i allò que no i actua en conseqüència.

Òbviament, a la mainada l’haurem de portar físicament al teatre quan tot això acabi, però mentre, aquests dies podeu gaudir amb les nens i nenes d’una quantitat ingent de recursos online que us hem penjat al web d’Escena Familiar –i que es va actualitzant- relacionats amb les arts escèniques. Recordeu, però, que res no pot substituir l’experiència de les arts escèniques en viu, res no pot substituir l’emoció. Ens retrobem als teatres, places i carrers!