El teatre és vivència, presència, és mirar-nos els ulls i sentir-nos vius. Tornem a sentir-nos vius!! Per a totes les persones és essencial la comunicació. Saber rebre, interpretar els codis, els gestos, les mirades i/o les paraules. I això és el que passava fins ara quan explicavem els contes per instagram. Tooooota aquesta comunicació no existia!

Dijous passat vam recuperar les sensacions després de tres mesos de confinament, d’aturada. L’espai era perfecte. L’Hospici d’Olotens anava molt bé per tenir aquell recolliment que requereix un acte de comunicació com és el teatre. Ens permetia ser a l’aire lliure però a cobert (aquella tarda va ploure) i ens permetia mantenir les distàncies però sentir-nos beeen propers.

Amb tots aquests ingredients estavem nerviosos. En teniem taaantes ganes. Va ser obrir la porta i veure la gent carregada amb motxilles, bosses, coixins, cadires. I les mascaretes, és clar! (Aquesta nova peça que ens acompanya a tot arreu). Però darrera d’aquelles mascaretes s’hi veien ulls. Ulls menuts, ulls grans. Ulls que venien a trobar l’Anna, aquella que explicava contes per Instagram. De seguida buscaven un lloc per seure. I esperaven, amb aquells nervis del retrobament. Era una barreja de timidesa i d’incertesa pel que anava a passar.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

Anna Roca, en una imatge de Les sabates de l’emperador.

L’Anna apareix, els saluda, els hi fa preguntes. Vol saber els seus noms. Responen amb veus entretallades, entre tímids i sorpresos. Tot seguit els mostra aquell mur de caixes de cartró amb uns números pintats, amb colors i elements festius. Escullen una caixa i l’Anna la porta a primer terme. Mostra el seu interior. Hi treu un objecte que li permet explicar un conte. A partir d’aquí es treu les ulleres i comença a lligar les paraules amb un ritme i una cadència que enganxa l’audiència. Els hi omple la mirada de colors i de formes. De veus i gestos. I allí davant mateix els hi fa veure (i viure) un conte on son els protagonistes absoluts. El públic acompanya aquest viatge, aquest somnientre caixes.

Però tot el que és bo s’acaba i arribem al final. El públic, agraït, aplaudeix. No hi pot haver abraçades. Només aplaudiments. Sortiran per una altra porta per no creuar-se amb el públic que vol entrar amb moltes ganes de descobrir caixes, històries, contes,… a l’Anna.

Nosaltres estem satisfets de recuperar sensacions, l’equip d’Olot Cultura (mil gràcies!!!) satisfets d’haver obert les portes de l’Hospici i el públic (deu mil gràcies!!!) ben content d’haver assistit a un espectacle presencial. Seguirem treballant tots plegats per demostrar que #LaCulturaTambéCura i les arts escèniques son imprescindibles.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat!!!

(Escrit al blog de la Cia. de Teatre Anna Roca, després de fer la seva primera actuiació en viu després del confinament a l’Hospici d’Olot, en el marc del cicle Encontres en la 2a Fase)