Sant Martí de Tous amb el festival Llegendes de Catalunya, Barcelona amb el Festival Grec i la Mercè, Corbins programant per la seva festa major o el festival Esbaiola’t a les Valls d’Àneu que diu que es mantindrà, són bones notícies per al sector de les arts escèniques, però sobretot són exemples de que si es vol, es pot. Que es poden programar espectacles en viu sense posar en risc a ningú i permetent que s’iniciï la recuperació d’un sector, el de les arts escèniques familiars, el nostre, que ha quedat tocat en excés de manera innecessària.

Fereix el sentit comú imatges que hem vist aquests dies, encara en fase 0, d’avions plens de gent, sense poder mantenir la distància personal imprescindible o de jugadors professionals de futbol als quals els van fer i els faran tots els PCR que convingui –ja els n’hi ha fet 2, abans fins i tot que a sanitaris o possibles positius de la Covid-19-, tornant a la seva feina, com si fossin treballadors essencials. Els avions plens i els futbolistes al camp són essencials, efectivament, per al capital, tal i com s’ha demostrat. La conclusió de tot plegat és clara: primer, l’economia, després, la vida.

També hem vist en fase 0 cerimònies en esglésies i feligresos seguint-les, o manifestacions antigubernamentals que, òbviament, no tenien autorització però eren tolerades i aclamades fins i tot per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, tan contundents en d’altres ocasions. Mentre això passava, se’ns impedia als treballadors de la Cultura guanyar-nos la vida. No som uns irresponsables i som els primers interessats a preservar la nostra salut i la del nostre públic i conciutadans. Hem suportat estoicament, com d’altres artistes, creadors i treballadors del sector cultural, una situació tràgica com és veure com, de sobte, en qüestió de dies, els ingressos pels propers 10 mesos, com a mínim, es reduïen a 0€, amb una reacció de l’administració tardana i més aviat tímida.

És del tot incomprensible el que han fet algunes institucions públiques o festivals estratègics del país suspenent o ajornant programacions fins a la propera temporada quan, precisament, ha de ser el sector públic el que ha de ser punta de llança de la recuperació, perquè és qui pot assegurar uns recursos que, en el seu moment, ja estava contemplat que se’ls destinaria per a aquesta fi. No pot ser que els pocs diners que es destinaven a Cultura s’emprin ara a revifar d’altres sectors, perquè el sector cultural, que hauria de ser considerat un servei essencial, també necessita recuperar-se i de manera urgent.

Durant aquest confinament, si alguna cosa ha quedat molt clara és que la Cultura és un servei essencial. Plantegeu-vos, si no, com haurien estat aquests més de dos mesos sense totes les propostes culturals en línia existents i sense les que han anat sorgint de manera desinteressada i massiva i llavors, que algú tingui el valor de dir-nos que no és un servei essencial.

Llegendes de Catalunya, Corbins, el Grec, Alpicat, Montoliu, l’Esbaiola’t…, amb enginy, amb intel·ligència, amb prudència, amb sentit comú i de manera constructiva, ens indiquen el camí que s’ha seguir. En algun cas la iniciativa ha sorgit de l’àmbit públic, però en la majoria han estat les pròpies companyies les que han proposat fórmules a les administracions per poder tornar a fer espectacles en viu, prenent les mesures necessàries per garantir la seguretat de tothom. Ajuntaments de Catalunya i de l’Estat, us encoratgem a anar més enllà de la por que us ha tenallat i a pensar com voleu fer reviure les vostres places i carrers amb espectacles en viu. Perquè, tal i com diuen les etiquetes que hem promogut a les xarxes socials, #LaCulturaTambéCura i #siEsVolEsPot.