“Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d’Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s’ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l’eufòria d’un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou.

L’orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques.

És especialment remarcable el gag —o el “número”, perquè Albà dedica el temps que calgui a cadascuna de les accions— del comandament a distància i el control de tots els músics, un treball de moviment i coordinació meticulós, de congelats, pauses i plays que l’acosten a la dansa, en aquest i altres gags on s’intueix el paper coreogràfic d’Ariadna Peya, amb qui Albà ha col·laborat sovint, així com amb la compositora Clara Peya.”

Autor: Andreu Sotorra

Data: 28/05/2021

Llegiu la crítica completa a Recomana.cat

“El que fa en Guillem Albà és tot un Xou (així, amb X, tret de l’estandard oral). El que fa la banda és un dinàmic i esbojarrat concert. Diu aquest clown passat a presentador-del-que-faci-falta que els espectacles no van rodats fins que han passat un any. I, pel que fa a tele, demana 10 anys de vènia (com allò dels 100 dies de govern, però ampliat). Que disparem massa ràpid. Que tenim massa pressa a posar etiquetes. I és ben cert. I és normal que això li empipi i, a nosaltres, ens pugi la mosca al nas (tot amb una saludable ironia, és clar!) perquè sempre està canviant de jaqueta (més que el seu polític de Jaleiu que, en tot cas, es despulla i, és llavors quan se sent invencible com un Freddie Mercury orgullós de la seva excentricitat).

Albà és un minipimer còmic, aparentment amb contínua improvisació (Marabunta. Sketchofrènia, Flirt) però també pinta amb colors molt més suaus altres obres (Trau o Pluja). O quan s’atreveix al món oníric de Canto jo i la muntanya balla. Calma, ja ho dèiem, aconsegueix l’equilibri. No perdem el fil i tornem a la gresca de Jaleiu. I sí, efectivament, permet donar una pàtina nova a la disbauxa de Marabunta, amb matís, però amb possibilitat de transmetre la gresca però també el positivisme, les ganes de viure.”

Autor: Jordi Bordes

Data: 28/04/2021

Llegiu la crítica completa a Recomana.cat

“Per a qui no conegui al Guillem Albà, i especialment la seva ‘Marabunta’ (afortunadament és un artista que toca diferents registres) direm que la fórmula no varia gaire d’aquest espectacle clownesc-musical que ha passejat pertot durant els darrers anys el Guillem i la seva banda de músics de primera, que contràriament als usos dels músics d’orquestra i banda, no compten amb partitura per a anar recordant les notes (com aquests altres) sinó que desenvolupen la seva faceta d’actors i participen de formes força divertides en el desenvolupament dels gags, que s’agrupen en històries que un Guillem Albà exultant i divertit, ens va suggerint del no-res, fent-nos entrar en absurdes paròdies, com la d’un policia fatxenda (que per cert va arrencar algun plor dels més petits) o un presentador televisiu, increïble si no fos perquè de la tele ja ens ho podem creure tot.”

Autor: Josep Maria Viaplana

Data: 13/10/2020

Llegiu la crítica completa a Recomana.cat