Un bri de mots – Festival Acròbates

El cap m’arribava amb prou feines a la barana del balcó; al meu costat hi havia el meu germà. Tots dos estiràvem els braços, i a les mans teníem capses de mistos obertes. De tant en tant, hi queia un estel fugaç. La meva àvia deia que calia demanar-li un desig i deixar-lo anar. El cel es va anar omplint de paraules gegants, nanes, fugitives, polars… Deixa que avui t’esclatin a la boca, a la panxa o dins el cor.