Camà a l’escola, de Campi Qui Pugui
Diu el director LluÃs Pasqual sovint que és mà gic per a l’espectador que, en un escenari, una aixeta d’una cuina ragi aigua. Si ho és per a muntatges com La reina de la bellesa de Leenane, (per citar un muntatge amb una cuina on s’hi fa tota la vida) molt més ho és, en aquest desert aparentment erm, de les tres noies que creuen per arribar a escola. Amb la simplicitat i els recursos més senzills aconsegueixen traslladar i homenatjar els alumnes voluntariosos i els seus pares que entenen de la importà ncia de l’escola per a prosperar. En aquest viatge, no es veu la duresa, ni la por, si no les ganes d’arribar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el trà ngol i les incerteses del viatge ballant, esquitxant-se l’aigua del riu que han travessat i ajudant-se per compartir la poma que ha madurat a l’arbre. El moment de la coreografia, indispensable, guanya una brillantor que eixampla el cor. La sensibilitat de la direcció de Rosa DÃaz (La Rous) d’espectacles com Hilos es veu superada amb escreix per aquests ganes d’explicar, d’una brillantor corprenedora.
Autor: Jordi Bordes
Data: 19/02/2020
Llegeix la crÃtica completa: