La primera, la que m’ha semblat una enginyosa escena en vídeo (que utilitza per a la presentació i crèdits), que ens mostra la nostra protagonista, amb un vehicle ben singular, anant per camins i paisatges urbans, fins que es posa dins d’un garatge. Ben curiós perquè al aparèixer aquest mateix vehicle i la seva ocupant en viu, resulta que està a una mena de camp de roulottes a un ambien campestre. Després, sense utilitzar apenes la paraula, com munta i es/ens situa al seu entorn natural que més tard descobrirem que és prop d’un curs d’aigua. En aquesta part, el gest i la onomatopiea fan que els gags arribin correctament a tothom, i especialment als més petits, que riuen de la seva poca traça i els petits problemes que es va trobant, uns més reals, i d’altres més propis de la pallassa que ella mateixa interpreta.

Autor: Josep Maria Viaplana

Data: 06/12/2020

Llegiu la crítica sencera a Recomana.cat