“la presència d’un nen a escena, sol, sense cantar, era magnètica, un joc molt potent, senzill i efectiu. Pel que fa als cors de l’Orfeó la peça va ser una oportunitat a trencar el seu hieratisme i de moure’s, ballar (fins i tot), transformant-se en un laberint que absorbia els joves d’Atenes fins a endinsar-los a una cova plena d’esquelets imaginaris d’altres joves.”

Autor: Jordi Bordes

Data: 16/7/2018

Llegeix la crítica completa:

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest