L’hàbitat natural de qualsevol pallasso és l’escena, amb el seu públic. Però què passa quan es queda sòl? És al camerino on es barreja la persona i el personatge. On es desdibuixa la línia que els separa. Uns llimbs que no és l’escenari ni la vida real. És en aquesta frontera on té lloc aquest espectacle.
Passin i vegin la rebotiga d’aquest artista, les seves idees i bogeries. Vegin com es defensa de la solitud i la rutina amb imaginació i humor.
Passin i vegin el que ningú veu. Una persona davant si mateixa. Un actor sense públic, un pallasso quan ningú l’observa.