22 / 03 / 17

VEU EN OFF: Tabú tabú

Diu que hi ha alguns espectacles de La Mostra d’Igualada que parlen de temes tabú. Tabú és, per ella mateixa, una paraula molt lletja. De fet tabú hauria de ser tabú i potser així estaríem tots més tranquils. Però ja ens entenem i tots sabem què volem dir quan afirmem que en el teatre per a públic infantil hi ha temes tabú.

És una mica estrany que continuï sent així, i no deixa de ser curiós que en el teatre hi hagi coses que no es puguin dir, temes sobre els quals costi de parlar, quan el cinema mateix, la televisió, els vídeo jocs, i per descomptat internet donen mostres d’exhibir dia sí i dia també tota mena de continguts de gust dubtós o directament inapropiats, i ho fan sense massa filtres i moltes vegades sense que ningú hi posi cap inconvenient. El teatre continua incomodant una mica més. I això segurament és perquè passa en viu.

Ja sabem que el que veiem damunt de l’escenari és mentida, però tenir cara a cara la mort, un assetjament, un petó, una baralla, és molt més potent que veure-ho a través d’una pantalla, per més que el que es recull a la pantalla sigui cert, i el que veus a l’escenari no. La sort del teatre és aquesta, i és el que el fa únic.

El gest davant dels teus ulls és el que t’incomoda, la paraula dita a escassos metres de les teves orelles és el que et fereix, l’olor que t’arriba directament al teu nas és el que t’ofèn, que et toquin directament és el que et fa por. I aquesta és la sort que tenim i l’únic que permet que el teatre continuï agradant i funcionant malgrat tot.

Dit això, assumint que el teatre sempre ocasionarà més incomoditats perquè ens col·loca pràcticament en el centre de l’acció, potser seria hora que deixéssim de fer bandera dels temes a l’hora de promoure els espectacles. Si realment creiem que als nens se’ls ha de parlar de tot, i l’única cosa que ens importa és arribar a l’espectador amb la millor qualitat i honestedat possible, hauríem de deixar que fossin ells qui reflexionessin sobre el que els hem volgut dir. El teatre ens ha d’explicar històries i les històries, si són bones, ens ompliran de temes, de tabús, d’emocions i de reflexions.

Que encara haguem d’anar justificant-nos és la primera de les anormalitats. Deixem que el públic vingui i quan surti es faci les preguntes que cregui convenients. Dient que un tema és tabú no fem res més que perllongar l’estigma i a la vegada estem matant la capacitat de sorprendre de qualsevol creació. Si  dirigim el públic abans d’entrar al teatre, si els orientem sobre el que han de pensar abans de seure a la butaca, no els estem deixant ser lliures, i aquest potser és el primer pas perquè, malgrat les nostres bones intencions, el temes tabús continuïn existint.

Víctor Borràs

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This