21 / 08 / 17

VEU EN OFF: La nostra experiència a Corea

Tot i que hi ha moltes companyies catalanes que habitualment treballen a l’estranger, per a nosaltres el tema de la internacionalització era una assignatura pendent. Només tenim un espectacle de carrer, però té molt text i, per tant, era difícil exportar-lo. I la resta de produccions, que són totes de sala, encara més.  Així doncs, quan vam començar a concebre la idea de crear un espectacle sobre la música i la vida del compositor Claude Debussy, amb música en directe i sense ni una sola paraula, naturalment ens va passar pel cap que potser, en el futur, podríem intentar vendre’l més enllà dels circuits en què rodem habitualment. El que no ens esperàvem és que hi aniríem tan aviat, sense gairebé cap esforç, i tan lluny.

Va ser arran de la nostra participació a l’estand paraigua que organitza la TTP a Fira Tàrrega, que una programadora coreana va trobar la carpeta de “Monsieur Croche”. Nosaltres aquell dia ni tan sols hi érem, però recordem que l’Abigail de la TTP, que sí que aguantava estoicament al peu del canó, de seguida ens va trucar i ens va dir: “Escolteu, que això us interessa…”. Després va venir una trobada a Barcelona amb aquella noia coreana, que va voler conèixer la nostra trajectòria i que ens va explicar que l’endemà volava cap a Alemanya, en un intent de familiaritzar-se amb el teatre que es fa a Europa en un viatge de deu dies.

Al cap d’un temps, quan gairebé ja ni recordàvem aquella trobada, vam rebre un correu electrònic en què se’ns comunicava que havíem estat escollits per participar al festival de teatre i música d’una ciutat de Corea de nom impronunciable. Quina alegria! Quina il·lusió, poder presentar la nostra feina a l’altra banda del món!

El Ministeri de Cultura va considerar prou important la nostra presència en aquell festival coreà i va concedir-li una ajuda econòmica, de manera que transportar cinc persones i cinc caixes grosses al continent asiàtic va esdevenir menys feixuc.

Després va venir la inevitable burocràcia, amb una escapada a l’ambaixada coreana de Madrid, en què es va aclarir que la pianista en realitat era una dona (com podíem haver detectat aquell error, si no enteníem cap d’aquells caràcters coreans?); i també una llarguíssima llista del material que transportàvem per als treballadors de duanes, amb conceptes tan divertits com “fake lobster puppet”.

De la resta, només us en podem dir coses bones: la rebuda a l’aeroport càlida i afectuosa dels treballadors del festival; la safata de fruita i pastes que cada dia trobàvem als camerinos; l’organització impecable del festival i la professionalitat dels tècnics dels tres teatres on vam actuar; el silenci i les rialles dels petits espectadors que omplien el pati de butaques; les mostres d’admiració cap a la música de Debussy (tan diferents d’allò que solem sentir que “això no és per a nens…”); la visita a la ciutat de Hahoe per conèixer el seu teatre de màscares, una mena de commedia dell’arte que ens va deixar muts d’admiració; les entrevistes pausades dels periodistes; la curiositat recíproca dels altres artistes que actuaven al festival; els àpats saníssims però picants, que compartíem asseguts per terra… Dotze dies que ens van fer tornar més humils però més ambiciosos artísticament parlant, que ens van eixamplar l’horitzó del futur i que ens van fer recordar, sobretot,  per què estimem la nostra feina.

 

Marc Hervàs i Clara Dalmau

La companyia del príncep Totilau

Publicar una opinió

El seu email no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *.

*

Camp Anti-Spam: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Pin It on Pinterest

Share This