9 / 08 / 17

VEU EN OFF: Portes tancades

Arribes de bolo a la una de la matinada, després de 18 hores a la furgoneta, et disposes a descarregar i la porta de la càrrega de la furgo no s’obre. No passa res… demà al mecànic segur que ho solucionem.

Ja és demà i al taller no troben solució, no s’obre. Treure les portes i tornar-les a posar costa entre 3.000 i 5.000€. No hi pots fer res… Hi ha coses pitjors.

Negocies amb un festival d’un altre país unes actuacions amb euros però signes el contracte amb la seva divisa. Quan et paguen, la seva divisa ha baixat en el canvi i perds diners. No passa res… De tot se n’aprèn.

Sembla que és hora de començar una nova producció. Però espera, que Hisenda ens ha pujat de categoria a la declaració, ara toca pagar el 30% de cada factura internacional. Espera, tot de cop? Són impostos sobre els beneficis, diuen. I on són aquests beneficis? Alguna cosa estem fent malament…

Gestiones un equip de persones. Hi ha dies que has de dir alguna cosa difícil, vinga valor i diguem-ho; ara resulta què ho hem dit fatal. Equivoca’t. Torna-hi, ara ho hem dit bé. Potser massa bé, espera, sembla que no ens han entès. En quin moment vam decidir que volíem ser els “jefes” d’algú?

No recordes com has arribat aquí, però hi ets. Se suposa que ho has de gaudir, t’has esforçat molt per ser-hi. Mires enrere i sí, estàs orgullós del camí que estàs fent! Però no saps com fer-ho per recordar-ho cada matí quan et despertes pensant que tens una furgoneta que no es pot obrir, plena de material que necessites per demà; o quan t’has oblidat part del vestuari en un hotel d’Alemanya; o quan no has sabut dir el què volies dir a l’equip; o quan has dit que sí a un bolo on no et paguen el que toca i només et donen problemes.

I sí, hi ha coses pitjors. I lo positiu que s’ha aconseguit és, en realitat, fantàstic. Però qui t’ensenya a gestionar tot lo negatiu que comporta ser una empresa quan et volies dedicar a quelcom artístic? I qui t’ensenya a conviure amb el poc valor que es dóna a les companyies que ens dediquem al teatre infantil (o per a tots públics, que està més de moda)?

Fem teatre infantil i hem d’estar debatin com anomenar-nos contínuament; Infantil o familiar o tots públics… Sempre posant-nos en dubte. Fem teatre i és infantil ja que no tan sols és apte per a menors, sinó que té les capes suficients per a que ho gaudeixin els infants. Però infantil no vol dir només per a infants. No és un teatre menor, infantil no és sinònim d’infantilitzar. Un adult pot veure teatre infantil com pot veure una pel·lícula d’animació de Pixar sense anar-hi amb nens i nenes. Sí, Pixar és cinema infantil; i de sobte en ells no sona pejoratiu. Tampoc ho hauria de ser en nosaltres.

El teatre infantil és un sector enorme, ple d’espectacles preciosos, divertits, emocionants, extraordinaris… i també d’espectacles avorrits, poc artístics, poc treballats. Com a tot arreu, com en el teatre per adults, com en el cinema d’animació. Però la sensació és que a nosaltres ens passa més factura.

Doncs ja en tenim prou amb les nostres, de factures. Ja en tenim prou en haver d’aprendre comptabilitat, màrqueting, gestió cultural, gestió logística, desxifrar les subvencions, gestionar recursos humans, aprendre a reparar escenografies, titelles, a cosir i conduir hores i hores de furgoneta.

És un sector peculiar el sector cultural. És una indústria però costa utilitzar el terme indústria quan es parla de cultura. Doncs sí, som empreses. Paguem sous i impostos. Fem molta feina darrera de cada espectacle, cada dia. Creixes i la feina d’oficina i de taller creix de manera exagerada. I t’has de recordar que vas escollir fer espectacles; i en el nostre cas, espectacles infantils.

Sembla mentida però no tots som actrius o actors frustrats, molts dels que es dediquen al teatre infantil i de carrer ho han escollit. I si quan dius que ets actriu i no surts a la televisió has d’enfrontar la pregunta “però de què treballes?”, quan et dediques al teatre infantil o de carrer ja ni tan sols saben a quin calaix posar-te; sembla que en l’imaginari col·lectiu no som ni actrius, ni actors i ja ni acostar-nos a la paraula artista.

Què voleu que siguem? No se’ns veu com empreses series, ni com artistes d’èxit. No tenim un règim de treball propi i fem mans i mànigues per adaptar-nos a un règim general que ni s’apropa a la nostra realitat. Però aquí estem, treballant. Sense saber ben bé on estem, però tenint molt clar què volem fer.

I anirem a dormir preocupats per la porta de la furgoneta, però ens aixecarem i seguirem intentant obrir-la.

Cada dia.

 

Cristina Garcia Martínez

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This