3 / 07 / 17

ENTREVISTA – Eugenio Navarro, 40 anys de titellaire: “No s’ha de perdre l’essència”

El passat mes d’octubre el titellaire i director de La Puntual, Eugenio Navarro, va rebre el premi ‘Sirena d’Oro’ del Festival Arrivano dal Mare juntament amb Toni Rumbau per la seva trajectòria en suport als titelles. El reconeixement ha arribat en el marc dels 40 anys de carrera artística, complerts el novembre i que celebra aquest juliol estrenant ‘Greta la Rateta… que escombrava l’escaleta’. Parlem del seu present, passat i futur, i també del dels seus estimats titelles.

-Per què ha escollit ‘La Rateta’ per celebrar els 40 anys?

Plantejar un nou espectacle sempre em costa molt. És un procés molt llarg. Una de les raons és que la meva mare només ens explicava dos contes a mi i als meus germans. Érem 8! I un d’aquests contes era el de La Rateta. Em feia riure amb les veus de tots els animals… En tenir un teatre no puc fer programació experimental, la gent va a allò segur. Així que és un homenatge a la mare i també per fer un espectacle que sonés pel títol.

-Com és aquesta versió?

Tot passa per la part del darrere del teatre. Hi ha la rateta que escombra el teatre acabada la funció. Troba una moneda i fa un càsting per escollir el seu partner artístic. He tocat arts parateatrals que sempre m’han interessat, com un ventríloc (que gairebé no existeixen), un porc que és especialista en llum negra, un ase que és un mag, un gos que és un domador de puces, una puça que és invisible però té un paper important… i el ratolí Rinaldo, que és un personatge meu que sempre ha estat tramoista i que està enamorat de la Rateta. Ell vol ser el seu partenaire, però ella no li fa ni cas. L’ajudarà perquè vagin entrant els candidats fins que ella despatxarà el gat i acabarà amb el Rinaldo.

Els titelles són preciosos. Mai hi havia treballat tants mesos, des de principi d’octubre. I l’equip és molt ampli. No volia estar sol i m’acompanya la Glòria Arrufat, que és molt bona titellaire, experta en manipulació i veus.

-Com recorda els seus inicis de titellaire?

Recordo perfectament el dia, el novembre del 1976. Jo, el Toni Rumbau i la Mariona Masgrau estàvem asseguts a l’escenari de La Salle –on jo feia de professor d’anglès– muntant el nostre primer espectacle. I ens vam dir: “Ens dediquem a això? Deixem les altres feines?”. Pensava que podria durar uns mesos, un dos anys… No sabíem gaire on ens posàvem. Tots veníem de l’estranger. La Mariona havia començat a Dinamarca, i el Toni i jo a la Revolució portuguesa amb una companyia de marionetes. No teníem estudis, érem autodidactes. I joves. Jo tenia 22 anys; ells eren més grans, uns 25 o 26.

-Com van ser els primers passos?

Recordo el disgust dels pares. “Començaràs passant el barret per Barcelona!”, deien. Va coincidir amb la democràcia, hi havia espectacles per tot arreu… era l’eufòria del 76-77.

Després vam viatjar moltíssim. Teníem això en comú. Vam recórrer tot el planeta diverses vegades fent espectacles de marionetes: Brasil, Xina, Noruega… Abans les companyies de titellaires es movien molt, hi havia molts festivals arreu del món i era un llenguatge comú de tots els pobles. Nosaltres teníem un repertori i érem coneguts en alguns cercles, tant a l’estranger com a la resta d’Espanya. Treballàvem molt.

-Més tard va arribar el Teatre Malic i La Puntual.

Uns 7 anys després de la creació de La Fanfarra, vam crear el Teatre Malic. Ja estàvem cansats de la tarima, el sol, els dissabtes i diumenges i volíem crear espectacles més sofisticats, no només de gresca i festa major, com havíem vist a Noruega. A Espanya hi havia poc circuit i vam decidir obrir el nostre propi teatre. Estava situat a prop del Born.

En tancar el Malic el 2002, vaig comprar el taller de la companyia. Després d’un temps, i tot i veure que el local era més petit que el Malic i seria difícil, vaig decidir obrir La Puntual. Partia de les antigues barraques de titelles ambulants, amb la diferència que aquella no es mouria.

L’aforament de 50 localitats és ideal, un luxe, i no és una bogeria econòmica. Tothom veu bé l’espectacle i tenir el públic a prop és fantàstic. Hi ha qui em pregunta: “No vols un teatre més gran?” No, la gràcia és que el públic és a prop. Hi ha qui fa cua per estar a primera fila! Ara ja té 12 anys.

-Com ha evolucionat el món dels titelles?

Fa uns 7 o 8 anys els veterans estàvem amoïnats perquè no venien generacions noves, però ara el Maresme s’està omplint de companyies: a Arenys, Montgat, s’estan instal·lant noves companyies catalanes i estrangeres. Moltes són de titelles, però també n’hi ha de circ, i són gent jove. Estic contentíssim! La crisi no ha acabat amb nosaltres. Diuen que els titelles és la més antiga de les arts escèniques i aquí estem! Per molt tecnològica que sigui la societat actual i encara que perdem els nens més aviat. Abans venien fins als 12 anys, ara als 7 o 8 anys ja deixen de fer-ho… És llei de vida. Nosaltres fem públic familiar i disfruten igual els nens i els adults.

-Es fan titelles per adults a La Puntual?

El juliol vam fer titelles per adults, però no hi ha interès. I amb La Fanfarra havíem treballat molt per adults, però no en programació estable, sinó a festivals espanyols i estrangers.

Tot i algunes excepcions, hi ha aquesta associació dels titelles amb infantil. Per festivals sí que funcionen els espectacles per adults, i omplen, però en temporada normal és molt diferent.

Els últims mesos hem fet una enquesta al teatre on recollíem opinions de l’espectacle i preguntàvem: “Si programéssim espectacles per adults, vindríeu?” I diuen que no. L’excusa és que vénen amb els nens. I mira que fins fa 60 anys els titelles eren per adults, ara són infantils i nyonyos

-Hi ha molts tipus i tècniques de titelles!

És infinit. No hi ha 2 titellaires al món que construeixin igual, manipulin igual, facin les mateixes picades d’ullet…

La marioneta de fil, el titella de guant, l’ombra xinesa… o que incorporin càmeres de vídeo al nas, projeccions… és molt ric, molt variat. Nosaltres programem unes 20 companyies a La Puntual i una de les riqueses és aquesta.

No ens fa por. L’important és que es manipuli bé i enganyin el públic fent-los creure que són éssers vius. El fantàstic i etern engany.

-Quina tendència artística estem vivint actualment?

A Espanya la compartim per totes les arts escèniques. Anem a allò segur. Ningú te temps ni diners per produir experiments perquè després no vingui la gent. Abans tot era creatiu, ara es fan Hamlets, Ricards III… Si fas títols molt estranys la gent no s’arrisca. Per això La Rateta: ja sabem de què va i som afins a la llicència per variar l’espectacle.

Les mares que ara tenen entre 30 i 35 anys són les que, de joves, ens venien a veure a nosaltres i han crescut amb una imaginació bèstia. Però elles no hi porten els seus fills! És curiós. Si poso ‘Hansel i Gretel’ tinc cua, però amb un altre títol és més difícil que vinguin.

Amb l’onada de noves companyies, es tornarà a trencar barreres i començarà una part creativa forta.

-Cap a on evolucionarà?

Sempre és difícil veure-ho. Jo crec que no s’ha de perdre l’essència. Per molta tecnologia que li incorporis, no li pots treure la picardia, la part grotesca. Els titelles no tenen per què ser amables, la part cridanera, com es mouen, com se’ls dóna vida. Hi ha límits dins els gèneres perquè no es perdin del tot. Si no perden la contestació, la part malcriada que digui coses que no diu l’actor, sempre faran riure i atrauran totes les edats.

-Eugenio Navarro es jubilarà o un titellaire no es jubila mai?

No, mentre que el cos aguanti. Tots estem tocats, que si les cervicals… però portem tota la vida muntant i desmuntant, i ens mantenim joves. M’he retirat dels viatges, tot i que ara torno a sortir una mica a Itàlia, com a cosa especial, perquè ho vull. Però no, no jugaré a petanca amb iaios jubilats. No deixaré de produir espectacles i interpretar.

Publicar una opinió

El seu email no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *.

*

Camp Anti-Spam: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Pin It on Pinterest

Share This