Avui riureu. Les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) responen: ‘Els vostres fills, nebots, néts… us han vist actuar?’ i hi ha anècdotes molt bones!

Artristras: Sí, tots els nens del nostre entorn veuen els nostres espectacles. Se’ls acaben aprenent i a vegades ens corregeixen!

Companyia de comediants La Baldufa: Sí, de ben segur que tots els que som pares o mares hem passat per aquell moment en què, al teatre, el teu fill o filla crida ben fort al mig del bolo: “papaaaaa”, fent que tota la platea somrigui entendrida. Mentrestant, a nosaltres com a pares ens cau la baba.

Cia de teatre Anna Roca: La meva filla gran venia de bolo sempre, se sabia les obres de memòria. Era molt pacient i aguantava els bolos un rere l’altre. La petita va venir de bolo, fins que va sortir a l’escenari a mitja obra (es va escapar de la cangur) i va dir ben alt: “Mama, encara no estàs? Vull marxar”. Es va acabar portar les filles de bolo.

Companyia La Trepa: Veient l’espectacle entre cametes, de petitona, la Mariona es va animar a ballar el mateix que estàvem fent a escena amb tan ímpetu que quasi apareix en plena cançó d’“El cas de la torxa olímpica”.

Cia. Pentina el Gat: Sí que ens vénen a veure, ens agrada. Sempre hi ha anècdotes. Generalment els agrada molt conèixer i poder veure-ho tot plegat des de dins. Poder ser a l’escenari abans de començar durant els preparatius, o potser després de la funció, quan expliquen el que han vist , el que els ha agradat més…

El Cau de l’Unicorn: I tant que sí que ens han vist! Sempre que actuem a prop de casa!

El que ma queda de teatre: Quan estrenem un espectacle, sempre em toca fer una escenografia en miniatura perquè els meus fills hi posin els playmobils. Juguen a fer l’espectacle i s’acaben sabent el text perfectament. Tenim una mini-oficina de correus o un carro de Mr. Stromboli fet amb una capsa de sabates.

Engruna Teatre: La meva filla m’ha vist moltes vegades. Quan era petita i venia estava molt callada a la funció, li explicàvem bé que no podia cridar-me o xerrar fort. Era important escoltar i deixar escoltar perquè tothom pogués seguir la història. I ho feia la mar de bé. Però en acabar la funció, sortir i veure que jo xerrava amb el nens plorava perquè volia que només estigués amb ella, jo era la seva mare, no la de tota la resta!

Fadunito: Sí, els nostres fills ens veuen sovint actuar. Et diuen papa o els més grans van explicant el que passarà, ja que han vist l’espectacle més d’una vegada. A algun no li agrada veure el seu pare…

Farrés Brothers i cia: Sí, ens han vist actuar, tant des de platea com des de dalt de l’escenari, amagats darrere l’escenografia.

Festuc Teatre: Sí, molts cops… El nostre fill de 4 anys, el Xavi, es posa de “segurata” a l’hora d’ensenyar titelles perquè els nens no els toquin… L’altre dia una nena en va tocar un i es va muntar una petita tangana.

La Bleda: Sí. La meva filla porta una llibreta i em llegeix tot el que ella troba que es podria fer millor o m’he deixat de dir…

L’Estaquirot teatre: Els nostres fills venien pràcticament a totes les actuacions. A l’estiu anàvem de gira amb la carpa i per a ells eren unes bones vacances… Al matí, vida al càmping (tenien amics a cada poble) i a la tarda, a treballar. Aquesta vida els va agradar, perquè ara tots dos es dediquen al món de l’espectacle.

L’Estenedor Teatre: I tant, unes quantes vegades, i sempre els agrada el que faig… o gairebé sempre (he, he, he). En Roc, el meu fill gran i ara il·luminador d’ofici, un cop que actuava en una església –perquè a la plaça hi queia un aiguat de nassos–, el capellà s’esperava en un racó revestit per oficiar la missa, i ell amb molt mala cara, va cridar: “Mira, ara surt un pallasso!!” Al mossèn no li va fer gens de gràcia. Jo em vaig petar de riure.

La companyia del príncep Totilau: Sí, ens hi acompanyen molt sovint (i de molt petits, venien amb algun avi o àvia que feia de cangur). D’anècdota, en tenim una de quan la nostra filla devia tenir uns quatre anys. Vam considerar que ja era prou gran com per no haver de prendre cangur, i cinc minuts abans de començar la vam asseure al pati de butaques, soleta. Va anar entrant la gent, i un nen, en veure-la sola, li va dir: “No tens pares!”. Després ens ho va explicar i en vam parlar una llarga estona. A la següent actuació, asseguda altra cop soleta, a la primera família que va entrar vam sentir que els deia: “Estic asseguda sola perquè sóc de La companyia del príncep Totilau!”

Samfaina de Colors: Sí, tots! Tenim moltes anècdotes. El nostre fill mitjà es va fer un trau al cap a la platea del SaT! just quan estaven a punt d’obrir les portes al públic. Sort que aquell dia hi havia els tiets. Vam començar uns minuts tard i ell era assegut a la primera filera ben blanc, marejat… però mica en mica va anar agafant color. Dissimulant l’anàvem observant. I també al SaT! vaig saber que estava embarassada de la meva tercera filla. Vaig fer la prova just abans de començar una funció escolar i volava d’alegria. Brrrrutal!

Tanaka Teatre: El nebot de l’Ariadna és un fan de la seva tieta i a casa l’imita: tanca els llums, prepara les cadires, fa callar a tothom i en acabat saluda com un gran actor. Veure això no té preu!

Xip Xap Teatre: El nostres fills, alguns més, altres menys, ens han vist moltíssimes vegades. Alguns (per no dir gairebé tots) podrien substituir-nos en algun dels espectacles ja que se’ls saben de memòria. Tots i totes són especialistes en plegar cables, guardar titelles i en donar un cop de mà en carregar la furgoneta.

Zum-Zum Teatre: El meu nebot un, quan tenia 8 anys, veient ‘El Geperut de Notre-Dame’, en un moment que em van a penjar, es va a posar a plorar i va muntar un pollastre considerable al Teatre Principal de Lleida. (Ramon)

 

Pregunta el que vulguis a les companyies de la TTP escrivint a info@escenafamiliar.cat.

*Foto d’arxiu de Samfaina de Colors