Es veu menys que a l’escenari, però en la foscor del pati de butaques també hi pot passar de tot. Avui les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) responen: ‘Quines coses surrealistes heu vist fer als nens al teatre?’ (atenció, la setmana que ve continua el surrealisme amb els pares i professors com a protagonistes).

Artristras: Durant l’espectacle, no. Al final: pujar a l’escenari, abraçades, comentaris…

Companyia de comediants La Baldufa: En alguna ocasió, veure que el nen o nena sembla el “niño del excorcista”. Amb ‘El Baró de Munchausen’ fem una crítica de la guerra. A Andorra, un nen va començar a cridar: “Guerra, guerra, guerra, això sí que m’agrada!” Us ho imagineu!?

Companyia La Trepa: Un cop un nen va passar-se tota l’obra amb un iPad a les mans jugant a alguna cosa. El pare s’ho va passar pipa amb la funció, però el nen no en va fer ni cas.

Cia. Pentina el Gat: Generalment el comportament és bo. Si un nen està massa alterat només és qüestió de fer-li veure que ha de relaxar-se.

Engruna Teatre: Nosaltres fem pujar a nens a l’escenari perquè ens ajudin a fer una escena. Una nena va pujar amb un entrepà, de manera que no tenia les mans lliures per ajudar-nos. I una altra vegada en finalitzar l’espectacle, com que l’escenari era a peu pla, els nens van entrar a l’escenari i van començar a mirar per tota l’escenografia i agafar els titelles.

Fadunito: Una vegada un nen es va pixar a sobre perquè no es volia perdre ni un moment de l’obra.

Farrés Brothers i cia: Al·lucinem amb la influència de la televisió i internet. Durant una època concreta, quan féiem algun bolo escolar, en acabar els nens cridaven massivament: “¡Tu sí que vales, tu sí que vales!”. Fa poc en acabar un bolo de ‘Tripula’ se’ns va apropar un nen i ens va dir que ens donava un mil·lió de “likes”.

Festuc Teatre: Un cop va pujar una nena petita a l’escenari en un teatre ple de gent, i la mare va deixar que la nena fes i decidís ella de baixar… o no. Al final vaig agafar la nena com si fos un titella i la vaig acompanyar cap a la seva mare… la gent va riure i aplaudir. Creiem que s’ha de donar llibertat de decisió als nens, però també han de conèixer certs límits que ens afecten als altres.

La Bleda: Des de menjar crispetes a tirar pedres a l’escenari…

L’Estaquirot teatre: Menjar. A les funcions per tots els públics els pares van carregats amb tuppers, motxilles ampolles d’aigua , bosses de patates que fan crec-crec…

L’Estenedor Teatre: Ja fa temps, en un teatre dels antics amb terres de fusta, a mitja funció es sentien uns cops somorts al galliner, on en teoria no hi havia ningú. De sobte, els cops van acabar i vam poder sentir un parell de cleques i plors a continuació. El misteri es va resoldre en acabar la funció. Resulta que unes nenes a qui no interessava gens l’espectacle van pujar a l’amfiteatre, que estava buit, i es van posar a jugar a la xarranca. Quan la mestra “responsable” es va adonar de la fuga, les va fer baixar amb un parell de bufetades. Tot molt pedagògic, no? 

Samfaina de Colors: Els més menuts queden plegats a la cadira, això fa molta gràcia des de l’escenari. També menuts amb mocs penjant. Alguns dormint amb cares molt gracioses. I la majoria molt espontanis i feliços mirant-nos, escoltant-nos… Sovint ens hem d’aguantar les ganes de riure. Som molt feliços a l’escenari!

Tanaka Teatre: De tot! Però sempre recordem un bolo on hi havia un nen a primera fila mirant-nos fixament amb un ganivet clavat al cap (era pels volts de La Castanyada). Fa poc, en una escola, una nena jugava a lligar-se al coll una corda que penjava del sostre i vam estar una bona estona dient text pensant en si havíem d’aturar la funció; finalment la nena va parar i va decidir dedicar-se a jugar a una altra cosa més tranquil·la…

Pregunta el que vulguis a les companyies de la TTP escrivint a info@escenafamiliar.cat.

*Foto d’arxiu d’EscenaFamiliar