LES CIES RESPONEN! ‘Quina és l’anècdota més divertida que us ha passat anant de bolo?’
Anar de bolo pot ser tota una aventura! Avui les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) ens expliquen un munt de peripècies viscudes… Els hem preguntat: ‘Quina és l’anècdota més divertida que us ha passat anant de bolo?’
Artristras: Mils! Que mentre actues marxi volant l’escenografia, o els barrets, etc. per la ventada, deixar-te alguna cosa important a casa i que els amics que t’ho portin o construir-ho allà mateix, que es vulguin endur l’actriu/cantant agafant-la directament pels peus a l’escenari i continuar cantant com si no passés res…
El que ma queda de teatre: Un dia, de gira per Extremadura, la plaça on havíem d’actuar estava plena de cotxes. Els vam dir que si no els retiraven no podríem muntar, i l’alcaldessa va sortir al carrer amb un megàfon demanant al Manolo, al Paco i a l’Antonio que “Por favor, muevan los coches para la actuación de los pallasitos”.
Companyia de Comediants La Baldufa: Actuant a Hong Kong amb ‘El Príncep Feliç’, estàvem sopant a la zona més xinesa quan, de sobte, vam veure com un gratacels que estava en obres es començava a incendiar per la part de la base. Els tres Baldufos vam agafar cubells d’aigua del bar on sopàvem i vam apagar l’incendi. Quan ja l’havíem apagat van arribar els bombers i nosaltres vam marxar per no haver de donar explicacions. Ens vam sentir com uns superherois!!!
*En aquest vídeo veuràs la vivència de La Baldufa a Hong Kong. Si arribes al minut 5, tindràs com a recompensa veure els Baldufos intentant aprendre un embarbussament en xinès… Imperdible els cops de cap que fan portant el ritme, tots cap a costats diferents!
La Bleda: Vaig salvar un tècnic de la mort.
L’Estaquirot teatre: Moltíssimes! 1) S’ha apagat el llum durant la funció i hem continuat una estoneta amb una llanterna fins que ha tornat l’electricitat. 2) Se’ns han trencat coses a mitja funció i hem continuat com si no passés res. 3) Un dia el Bertu va desaparèixer de l’escenari perquè es va enfonsar la trampa preparada pel dimoni de pastorets. El públic va aplaudir pensant que era un gag. Els altres companys primer estaven preocupats, però en veure que el podien treure i que únicament s’havia partit el llavi del cop, es van posar a riure, abandonant l’escenari. L’actuació va continuar amb el Bertu intentant dissimular la sang del llavi i els altres rient. Assegura que li feia mal tot i els hauria escanyat! 4) A Tenerife anàvem contractats per l’Ajuntament amb motiu d’un festival. Havíem de muntar el Teatret (carpa), però els guàrdies no ens deixaven muntar ja que deien que no tenien cap ordre. Nosaltres els ensenyàvem el contracte i la propaganda municipal, però això no servia. Van estar trucant al cuartel amb un gualquitalqui i ens anaven dient: “Negativo”, “negativo”. Dues hores més tard ens van respondre “Afirmativo”. El tècnic de cultura ens va dir que no ens preocupéssim, que endarreriríem dues hores l’actuació.
Marduix: Si parlem de deficiències del teatre o diversitat de tarimes ens faltarà espai… Hem trobat tarimes amb un arbre al mig, tarimes de cobla (o sigui, a dos nivells), remolcs de tractor o una petita tarima de “mestre”. Hem trobat teatres per escombrar perquè havien estat un graner o haver de descarregar la furgoneta per anar a buscar taulons i bidons per muntar l’escenari i, al final, fer l’operació a la inversa… I el mateix amb envelats de Festa Major, amb els faristols de l’orquestra muntats dalt de l’escenari i haver de baixar-ho tot per, al final, tornar-ho a deixar al seu lloc…
També tenim una bona anècdota d’una actuació a l’aire lliure en un parc ombrejat menys l’espai de la tarima, que estava a ple sol. En un moment de l’espectacle surt un titella que ha de dir: “Jo hi aniré, jo hi aniré a buscar la seda vermella” i va dir: “Jo hi aniré a buscar una cervesa!!! Ai, no una cervesa, vull dir la seda vermella”. L’atac de riure que ens va agafar a la resta de la companyia! La feina va ser continuar com si res…
Produccions Essencials: Quedar-nos sense benzina a l’autopista. En intentar arrencar la furgoneta ens va caure al voral de la carretera. Vam necessitar dues grues per treure-la. Vam arribar a temps per fer el bolo.
Tanaka Teatre: Recordem estar actuant i veure el nostre tècnic saltant entre el públic al Paranimf de Cervera per solucionar un problema fent el que ell va batejar com a “100 metres iaia”. I el dia que l’Ariadna va sortir de Rei de la Gebra, que és com un Pare Noel, sense barba. Ah! I a l’estrena de ‘Racons’, l’Ariadna estava a 38 de febre i a l’Elsa li acabaven de robar a casa.
La companyia del príncep Totilau: Un cop ens vam deixar un titella al teatre. Era l’espectacle ‘Sis Joans’, on n’hi havia 40! i un va quedar sota una cameta. L’endemà, que teníem 2 funcions escolars, ens en vam adonar. Vam fer la primera funció repetint un titella (per sort, era un secundari) i, al migdia, enlloc d’anar a dinar tranquil·lament, vam anar a buscar-lo. 3 hores de viatge entre anar i tornar!
Xip Xap Teatre: 1) Perdre un carro, per no portar-lo ben lligat. Obrir-se les portes de darrera de la furgoneta i que vegis que surt disparat en una rotonda (no va passar d’aquí l’anècdota, no va prendre mal ningú). 2) Al moment d’entrar a escena, una actriu s’entrebanca i, en lloc d’entrar per on toca, fa caure tota l’escenografia d’una banda (representava un menjador) i queda estirada damunt de la paret. La resta intentem continuar com si no passés res, però les riallades de tot el públic són tan i tan fortes que no podem fer res més que apuntar-nos tots a riure.
Zum-Zum Teatre: N’han passat tantes que és difícil triar la més divertida. Ens ha passat de tot, però, per exemple, un cop un dels actors de l’espectacle va haver de sortir a mitja funció a treure la furgoneta perquè estava a punt d’endur-se-la la grua.
Festuc Teatre: Un cop, de matinada, vam trobar un gat amb una llauna al cap en una estació de servei… Li vam salvar la vida. A dia d’avui aquest personatge apareix a l’espectacle ‘La mongetera màgica’.
Teatre Nu: Darrerament, vam anar a fer una funció a Granada, i els de l’avió van perdre el balancí. Actuàvem a la casa museu de Federico Garcia Lorca, i ens van deixar un balancí del museu per actuar. Un luxe!
Farrés Brothers i cia: Una vegada vam arribar a un teatre molt vell i amb molt poques condicions, el senyor que ens va obrir la porta tenia, aproximadament, l’edat del teatre. Vam entrar per la porta de càrrega, com habitualment, i de seguida vam descobrir que tot era bastant ronyós. Mentre esperàvem que el senyor ens obrís els llums de l’escenari, vam poder veure tot de taques negres a la moqueta de la platea, totes de la mateixa mida. -Mira, està ple de cremades de cigarreta- ens vam dir. Aleshores el senyor va encendre els llums i totes aquelles taques van marxar corrents en direccions diferents.
KaTRaSKa cia: Moltes! Atacs de riure i no poder parar, i el públic també, i vinga a riure. Un actor que em va trucar per dir-me que l’endemà estaria malalt (li vaig dir que ja li portaria aspirines…). Ahir teníem un nen amb una joguina molt sorollosa i no hi havia manera que l’apagués.
El Cau de L’Unicorn: N’han passat moltes! Uns quants exemples:
Els espontanis: En un teatre de Navarra molt modern que tenia la disposició d’un teatre romà, com que hi havia molta gent, els responsables del teatre van fer seure els infants al terra, al mateix nivell de l’escenari per guanyar seients… i en sortir una escala d’un castell (a la darrera escena d’’El Fantasma Mentider’), els infants van envair l’escenari tot intentant pujar per l’escala… Els actors van acabar l’escena com van poder!
Fredor ambiental: A un poble de casa nostra, teníem 3 funcions en un dia contractades per la Unió de Botiguers, que havien llogat l’Ateneu de la mateixa vila… Era el desembre i estàvem enmig d’una onada de fred polar… Tot i això, els responsables de l’Ateneu es van negar a posar la calefacció a la sala perquè s’hauria d’haver consultat aquest tema amb els socis (tot i que el president de la Unió de Botiguers els deia que pagarien el que calgués de sobrecost de lloguer, però que l’encenguessin, si us plau!). Per a més inri, hi havia un forat enorme al sostre de l’escenari que feia que entrés un aire gèlid de l’exterior (a fora estava tot nevat). El públic estava assegut amb gorres, guants i bufandes posades… i a la segona i tercera sessió –que havia corregut pel poble l’avís sobre la temperatura de la sala– venien amb mantes, fins i tot. A la tercera sessió no vam poder llençar les olors ambientals perquè se’ns havien glaçat dins del mateix teatre (estàvem representant ‘Eureka!!!’, on es dispersen aromes naturals ambientals). No cal dir que tot l’equip, que només vam ser fora de la sala una horeta per dinar, en vam sortir, en acabar la darrera sessió de la tarda, amb unes calipàndries impressionants…!
Aterra com puguis: A un poble de La Rioja on actuàvem de nit a l’aire lliure, hi vam haver d’arribar amb la furgoneta dalt d’una grua del RAC, ja que es va espatllar a l’autopista. Per sort, hi vam arribar a temps i el bolo va començar puntualment. Els actors van tornar amb tren aquella mateixa nit i el Dani i la Roser ens vam haver de quedar dos dies més a aquell poble per poder tornar amb la furgoneta arreglada cap a casa.
Sorpresaaa!: A un poble de València, que celebrava els seus 500 anys, hi havia un munt d’espectacles programats a diferents espais de la vila. A nosaltres ens havien assignat un teatre i una hora concreta per a muntar. En arribar, ens vam dirigir a la porta de descàrrega, just a l’hora en què havíem quedat… i mentre la resta de l’equip anàvem baixant de la furgoneta, el Dani es va avançar cap dins per parlar amb els tècnics (la porta de descàrrega estava oberta, com si estiguessin esperant-nos a dins). A l’instant, el vam veure sortir un altre cop, cap a l’andana de descàrrega amb la cara transfigurada, com si hagués vist un fantasma! Resulta que quan havia accedit a l’escenari, tot cridant: “Hola!, Hola!… Que hi ha algú?” veu a uns pallassos amagats darrera un petit decorat que li fan gestos amb les mans perquè se’n vagi… i, en mirar enfront, es troba el públic assegut a la sala… Per sort, el Dani portava una bufanda vermella molt vistosa i ràpidament va alçar les dues mans enlaire i en va sortir caminant lateralment, tot exagerant les passes, com si formés part de l’espectacle…
La paella: En arribar a un poble de Castella-Lleó on hem d’actuar en una plaça, ens trobem que només hi ha una tarima pelada, sense els puntals que necessitem per a muntar la càmera negra (els havíem tramés un plànol on s’indicava on els havien de posar i n’havíem parlat amb ells per telèfon diverses vegades). No podem localitzar l’equip organitzador de les Festes, ni la brigada, ni la corporació municipal perquè estaven tots fent una paella amb un responsable de la Diputació al camp de futbol… Per sort, uns quants veïns ens van ajudar. Uns ens van deixar una escala, els altres uns pals de fusta, i uns adolescents –estiuejants– ens van ajudar a muntar tota la infraestructura prèvia al nostre muntatge. Tot parlant amb aquests nois, va resultar que havien vist l’espectacle al País Basc cinc anys abans amb la seva escola!
Salvat pels pèls: A un poble de Còrdova vam arribar-hi ben entrada la nit (estàvem de gira i veníem de l’altra punta d’Andalusia. Havíem quedat per muntar a aquella hora perquè l’endemà hi havia bolo en campanya escolar a primera hora). Mentre estàvem damunt de l’escenari muntant, el Dani, tot mirant enlaire cap a les barres per anar indicant als tècnics quines s’havien de baixar per a penjar-hi la càmera negra, va anar fent passes enrere fins que –de cop i volta– va caure d’esquena al fossar… Passat l’ensurt inicial, vam sentir un dels tècnics que deia “Menos mal que puse la Red” i, en mirar cap el fossar, veiem al Dani, estirat amb els braços en creu enmig de la xarxa de protecció, que penjava a 3 metres del terra… Si no arriba a ser per la xarxa, s’hauria pogut matar!
El “bello durmiente”: A un teatre d’Astúries d’un festival molt important, el maquinista de la sala era un senyor molt gran que s’adormia contínuament i hi havia uns tècnics més joves a prop seu que el deixaven fer… El Dani es va passar tota la funció cridant-los tot assenyalant el maquinista adormit: “¡Que no se duerma! ¡Por favor, que no se duerma!”
“Si bebes no conduzcas”: A un altre teatre de Castella, el maquinista anava ben begut (segons ens van dir la resta de tècnics del teatre això era molt habitual i ens van explicar un munt d’anècdotes que havia protagonitzat aquest senyor, com per exemple abaixar els “focus” quan el que havia de baixar eren els “cocus” en una obra de La Cubana. Ens van dir que “aguantava gràcies als superentrepans que es menjava”). Doncs bé, a part d’estar patint durant les 4 funcions que hi vam fer, quan ja estàvem desmuntant va aparèixer amb un endoll a una mà dient: “Tranquilos que ya he desenchufao” (es referia a l’equip de so: En lloc de desendollar-lo… havia tallat el cable amb tisores! Encara no entenem com no es va electrocutar). I per rematar-ho, al cap d’un moment el veiem parlant amb algú que hi havia a sota la trampella de l’escenari. El vam haver de subjectar pel cinturó perquè perdia l’equilibri. Si no l’arribem a aturar hi hagués caigut de cap!
Cabina de so per a yoguis: Vam anar a actuar a un poble de la província d’Alacant on hi havien construït una Casa de la Cultura esplèndida, amb biblioteca, sales de dansa, sales de conferències, bar, etc. etc. El teatre estava en un semi-soterrani i, per carregar i descarregar els decorats, havies de fer halterofília ja que el carrer estava més amunt que l’escenari i la porta de descàrrega, ubicada al mateix escenari, estava a quasi 2 metres d’alçada… Però el més curiós era la cabina pel tècnic de so i llums: Hi accedies per un petit pas sense porta que hi havia al final de tot de la sala i que donava directament a una escala de cargol tan estreta que era quasi impossible passar-hi –sobretot si portes equips a les mans– i a una cabina més estranya encara: El tècnic/a, s’havia d’asseure al terra, damunt d’uns coixins, i per veure el que succeïa a l’escenari t’havies d’estirar del tot per mirar per una finestreta llarga i molt estreta que hi havia a nivell de terra… Quan vam preguntar el perquè de tot plegat ens van dir que l’arquitecte s’havia oblidat de dissenyar la cabina tècnica i, un cop acabada de construir tota la Casa de Cultura, se’n van adonar i van afegir un petit cub per la part de fora de l’edifici per tal que n’hi hagués… Del tema pífies arquitectòniques se’n podria fer un llibre!
D’amagatotis: En un teatre a prop de Madrid, on no hi havia camerinos, dos dels actors necessitaven anar al lavabo i es van escapar cap el lavabo de la sala intentant passar desapercebuts. Algú se’n va adonar i va començar a aplaudir tot mirant-los i la resta de públic s’hi va sumar. Ha sigut el pipí més aplaudit de l’història!
Corporació municipal de ressaca: Arribem a un poble del Sud, on hi anàvem per primera vegada i a l’hora i lloc que ens havien indicat no apareix ningú… Truquem al telèfon que ens havien donat i tampoc respon ningú… Parlem amb la senyora del bar que hi ha al mateix equipament i ens diu que té una clau per si volem començar a muntar… En obrir l’espai descobrim que el terra de la sala polivalent és ple d’ampolles, gots, paperets, líquids i brutícia inclassificable de tota mena. Demanem escombres per tal de fer un camí central i portar els decorats fins l’escenari i li demanem si coneix a algú de la corporació municipal per avisar-los de l’estat en què es troba la sala i ens donin la clau de la cabina tècnica…
Després d’un munt d’intents fallits, la senyora aconsegueix parlar amb la persona que ens havia contractat i que no responia les nostres trucades (estava dormint la mona perquè la nit anterior havien tingut festa al mateix espai. Era la Festa Major i havia empalmat) i aquest li va dir que ja vindria… No va començar a aparèixer ningú de la Comissió de Festes fins al cap de 3 hores i nosaltres ja havíem muntat i escombrat tota la sala. Una estona després vam veure que parlaven fluixet entre ells i ens miraven amb cara de pocs amics…
Definitivament hi havia mal rotllo cap a nosaltres (no ho podíem comprendre, en tot cas hauria d’haver estat a l’inrevés). Seguidament, un dels membres de la Comissió ens va preguntar on eren les columnes de so que hi havia a banda i banda d’escenari i nosaltres els vam dir que no n’havíem vist cap, però semblava que no s’ho volien creure… Fins i tot els vam veure rondant la nostra furgoneta que estava aparcada davant de l’equipament.
El mal rotllo cap a nosaltres va anar en augment fins que va arribar un membre de la comissió que, en saber que algú havia robat les columnes de so noves, es va posar a riure i els va dir, tot ensenyant unes claus: “I per què penseu que hi ha la cabina de so tancada, avui?” Resulta que tots els de la Comissió de Festes havien marxat cap a casa a dormir la mona, deixant el local obert de bat a bat… Ell se’n havia adonat i, per a escarmentar-los, havia decidit amagar els bafles a la cabina de so i tancat la sala! La Comissió de Festes ens va demanar disculpes, però no hi hem tornat mai més.
N’hi ha moltes més, però ho deixarem aquí!
Pregunta el que vulguis a les companyies enviant la teva pregunta a info@escenafamiliar.cat.
*Foto d’arxiu L’Estaquirot teatre