26 / 03 / 17

LES CIES RESPONEN! ‘Què feu quan els nens no estan per la funció?’

Diuen que l’infantil és el públic més sincer de tots. Si perd l’interès per l’espectacle pot cridar ben alt un espontani “me aburrooo”, començar a xerrar amb el nen del costat, moure’s a la butaca, plorar… Per saber com ho viuen les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) dalt de l’escenari els preguntem: Què feu quan els nens no estan per la funció?’

Artristras: El “me aburro” no ens ha passat mai. Si ploren és que són molt petits i els pares surten. A vegades veus que s’expliquen coses de l’espectacle. Un cop, a l’espectacle ‘Noctiluca’, una nena més petita que l’edat recomanada estava molt atenta durant l’espectacle i en arribar a casa va començar a plorar i li va dir a la seva mare que hi havia coses que li havien fet por (no ho podia assimilar!), però que li va agradar. Ens ho va dir la mare per correu electrònic!

Companyia de comediants La Baldufa: Doncs, “apretar” i encongir el cor, mirant de ser més professionals encara i intentant fer una bona actuació.

Cia de teatre Anna Roca: El que m’he trobat és nens plorant. Recordo un nen que va plorar des del principi de l’obra amb grans crits. Al final vaig parar l’obra i vaig convidar els pares a sortir tranquil·lament amb el nen. No podia més. De vegades penso que el públic creu que són al cine.

Companyia La Trepa: Si hi ha molt de remor o problemes en un lloc concret de la sala hi enviem un dels tècnics del teatre a demanar per favor que s’abstinguin de fer soroll.

Cia. Pentina el Gat: No quedarem bé, però és la veritat: no ens passen aquestes coses.

El que ma queda de teatre: Això no ens ha passat mai, quines preguntes!

Engruna Teatre: La veritat, no ens acostuma a passar. Depenent de quin espectacle és podem parlar amb el públic, depèn de quin altre, no. Quan fem conta-contes i els més peques es posen nerviosos o estan cansats d’estar asseguts expliquem que no cal que es quedin, que poden sortir a jugar. Però a la resta d’espectacles no ens ha calgut mai. Si hi ha algun petit que plora els pares el treuen de la sala perquè no es posi més nerviós i si parla massa fort li demanen silenci. No cal que nosaltres fem res al respecte.

Fadunito: Amb nens no ens ha passat, però veure pares al final de tot que ni s’han posat a veure l’espectacle en cap moment i està de xerrera, això diverses vegades, i és una gran falta de respecte per nosaltres i pels seus fills.

Farrés Brothers i cia: Intentem “guanyar-los per baix”, és a dir que en comptes de parlar més alt per no sentir-los, abaixem el to per forçar-los a parar l’orella. Funciona bastant bé.

Festuc Teatre: No recordo cap cas molt greu… algun cop hi ha hagut algun comentari o actitud negativa davant l’espectacle i el mateix públic, mestres, o companys l’han fet callar.

La Bleda: Endavant i en el moment que l’espectacle ho permet… li pots fer, com en diuen ara, un “zasca”. El pallasso té aquesta llibertat.

L’Estaquirot teatre: La veritat és que no ens sol passar mai…  en el cas que soni un mòbil o un grup de mestres parli del conveni, o un pare estigui constantment mirant la tablet… ho veus  però continues l’espectacle per respecte a la resta de públic que està seguint la funció.

L’Estenedor Teatre: D’entrada amb esforços molt importants i fent servir tots els meus recursos teatrals intentar captar la seva atenció, si bé és cert que a cops no ho aconsegueixo i aleshores faig servir el “bé comú”, és a dir, m’adreço al públic més adient per l’espectacle. Fa poc en una actuació en un espai familiar (de mesos a cinc anys +/-) una nena es posava molt nerviosa cada cop que sonava el kazoo que faig servir per fer la veu del mosquit, en una versió més que lliure de la Rateta, però per altra banda no volia que la seva mare la tragués de la sala. Al final la senyora va optar per consolar la nena oferint-li el pit quan sortia el ditxós mosquit.

Samfaina de Colors: Mai hem sentit ‘m’avorreixo’, més aviat, ‘ja està?’ 😉 Sí que hem sentit plorar alguns cops a nens, perquè s’espanten quan s’apaguen els llums o perquè els impressiona alguna cosa. Gairebé sempre paren de plorar a la que comencem a cantar. Però si algun cop el nen continua plorant, som partidaris que se l’emportin un moment, perquè MAI ha de patir ni estar per la força un nen a un teatre. Pot ser que tingui algun problema, estigui cansat, trist… ens ha passat algun cop només, en gairebé 30 anys d’ofici!

Tanaka Teatre: La veritat és que mai ens han dit això, i és una gran sort. Sí que ens ha passat que depèn de quin barri o ciutat visitem, et boicotegen els 3 primers minuts, però és molt gratificant quan comencen a callar interessats per les històries i acaben la funció cridant “un altre, un altre!”. I també passa que xerren més els pares i mares que els infants… cosa que és bastant preocupant.

Zum-Zum Teatre: No hem sentit mai dir “m’aburro” en un espectacle nostre 😉

 

Pregunta el que vulguis a les companyies de la TTP escrivint a info@escenafamiliar.cat.

*Foto d’arxiu de KaTRaSKa Cia

Publicar una opinió

El seu email no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *.

*

Camp Anti-Spam: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Pin It on Pinterest

Share This