LES CIES RESPONEN! ‘Diverses companyies de “teatre per adults” s’estan passant al familiar. Com ho veieu?’
Avui toquem el moll de l’os preguntant a l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) sobre una situació que afecta directament el sector: ‘Diverses companyies de “teatre per adults” s’estan passant al familiar. Com ho veieu?’
Artristras: Cadascú tria el que vol fer a cada moment. Sempre que hi hagi rigor, tant és a qui vagi dirigit.
Companyia de comediants La Baldufa: Si això ha de fer que els nens i nenes vegin bons espectacles ens sembla magnífic. Si només pensen en guanyar diners, que són pocs, i tractar amb poc respecte a aquest públic, no ens agrada el concepte i no ho veiem amb bons ulls.
Cia de teatre Anna Roca: Alguna vegada m’he trobat alguna d’aquestes companyies que, a més, m’han volgut donar consells: actues amb micro? Molt malament… Però, jo fa 20 anys que treballo amb nens i nenes, i ells ja no hi són.
Companyia La Trepa: Els desitgem molta sort. No sempre és un salt fàcil, costa sortir-se’n i el públic familiar és extremadament exigent. Si s’avorreixen o no agrada t’ho faran saber en plena escena si cal.
Cia. Pentina el Gat: Bé. No hem de tenir por a aquestes coses. També hi ha molts grups de música per adults que ho estan fent i s’estan dissenyant concerts i festivals per a públic familiar. Pensem que això potencia el nostre sector. Sempre hem sigut molt invisibles a nivell mediàtic. Potser aquesta és la manera de començar a ser-hi presents.
El Cau de l’Unicorn: No som qui per jutjar el que fan els altres… Pensem que l’únic que hauria de parlar és l’escenari i el públic. Si les propostes que cadascú fa són honestes i respectuoses vers el públic més menut, els nens i nenes connecten amb el que succeeix a l’escenari i s’ho passen bé i, al mateix temps, els adults acompanyants (ja siguin els familiars o els mestres) les consideren adequades per al públic al que van dirigides, ens sembla perfecte! Però demanaríem una correspondència a l’inrevés: que es veiés amb la mateixa “naturalitat” que una companyia de teatre familiar decidís fer també espectacles per a adults.
El que ma queda de teatre: Doncs depèn de com es miri. Lamentablement la percepció és que en alguns casos la incursió al teatre familiar per part d’algunes companyies ha estat per pur interès i necessitat econòmica. El mercat es va enfonsar i un dels teixits que millor va sobreviure la crisi va ser el teatre familiar. Aquells que el deixaven de banda perquè era teatre per a nens van acabar produint espectacles per a ells, però la part positiva és que s’ha prestigiat el sector i s’ha vist que no era tan fàcil com alguns pensaven. El teatre és teatre. El codi canvia si ets adults o ets nen, però l’art és el mateix. Ara sentim que es valora més, sobretot per part d’aquesta ignorància establerta que per necessitat va haver d’acudir-hi. Benvingut qui sent l’amor per aquest sector, i qui vingui per interès, serà el mateix mercat qui l’expulsi (i parlem del mercat real, no de les grans produccions que sovint acaben fent temporada en aquests teatres on hi haurien d’anar les companyies que porten anys i panys demostrant la seva qualitat artística).
Engruna Teatre: Em sembla bé sempre que la feina se la prenguin tan seriosament com quan treballen només per adults. Busquin informació, vagin a veure espectacles familiars i tinguin molt clar què estan fent i estiguin contents i orgullosos de fer-ho.
Fadunito: Està bé que vegin com es treballa per tots els públics i com han de rebaixar el caixet. Potser llavors entendran moltes cosses.
Farrés Brothers i cia: Mai estarem en contra de qui es prengui el teatre familiar seriosament. Si una companyia de teatre per a adults fa un bon espectacle per a infants, benvingut sigui. Si ho fan perquè es pensen que tindran molta feina i guanyaran molts diners fent qualsevol cosa, van molt errats.
Festuc Teatre: Crec que tothom ha de fer el que creu… no som nosaltres qui per opinar sobre les preferències de ningú. No ens agrada posar etiquetes ni que ens les posin.
La Bleda: Jo crec que s’ha de sentir. Sí es fa perquè hi ha més bolos, o més circuit, o perquè “qualsevol cosa val”… es veu el llautó de seguida, perquè hi ha molt poc art.
L’Estaquirot teatre: Mentre a nosaltres no ens falti la feina… ens importa un pito. Cadascú és lliure de treballar en l’àmbit que vulgui.
L’Estenedor Teatre: La crisi econòmica ha fet i fa molt mal, i en alguns casos passar-se al teatre familiar permet sobreviure, o viure prou bé, a companyies i/o creadors que fins el moment només feien teatre per públic adult. En general són gent que tenen un concepte força més “empresarial” del teatre sigui pel públic que sigui. Si bé val a dir que algunes de les produccions que fan tenen una qualitat formal innegable, en general els manca la calidesa del treball artesà de la majoria de les obres de les companyies de teatre familiar de tota la vida. No són ni millors, ni pitjors, senzillament crec que juguen amb altres codis, formes de veure i gestionar el teatre i, sobretot, pressupostos i en algun cas ajudes molt superiors a les que disposem la majoria de les companyies.
La companyia del príncep Totilau: Bé, que cadascú faci el que vulgui i pugui!
Samfaina de Colors: Imagino que ho fan per intentar guanyar-se les garrofes. Ho veig bé, però malauradament alguns no se’n surten. El públic infantil és molt exigent. Jajajajaja
Tanaka Teatre: Per què no? Si en tenen ganes i els agrada, endavant!
Xip Xap Teatre: Cadascú pot fer el que vulgui, tot és lícit, però una cosa hauria de tenir tothom clara: fer teatre familiar és igual que fer teatre per adults. Per tant, si es fa amb el mateix rigor, esperit i amor, endavant.
Zum-Zum Teatre: Si és perquè han descobert que el públic infantil és tot un repte em sembla fantàstic, si solament busquen l’oportunitat de fer diners pensant que és un públic fàcil em sembla molt trist.
Pregunta el que vulguis a les companyies de la TTP escrivint a info@escenafamiliar.cat.
*Foto d’arxiu de Cia. El Negro y el Flaco